Quina nit la d'aquell dia (La Nuit Blanche à Montréal), part II

Quina nit la d'aquell dia, part II

Mentre esperava a en Javier a l'estació de metro de Place d'armes, vaig veure en la llunyania els focs artificials, il·luminant la nit en esclatar per damunt dels gratacels de downtown; vaig deixar de sentir-me els peus pel fred; vaig escoltar el segon disc de remixos de Ratatat dos cops; i una noia se'm va apropar per a demanar-me foc. Ja sabeu que no fumo, però el destí va voler que jo agafés una caixeta de mistos del restaurant indi Le Taj el divendres, i la dugués a la butxaca. Li vaig donar foc a la noia i més tard se'm va tornar a apropar.

Vam començar a parlar. Vaig saber de seguida que no era canadenca perquè parlava malament l'anglès. Em va dir que havia quedat a les 8 a l'estació de tren amb un amic, però l'amic no es presentava... carai, igual que jo! A les 8:40 vam decidir que havíem esperat el temps reglamentari -i de sobres- i, en vista de què a ambdues ens havien deixat plantades, vam decidir anar juntes a la nit blanca. Ens vam presentar oficialment, es deia Cristel, era de la Bretanya francesa, i estava passant uns dies de vacances a Montréal, visitant a sa germana. No cal dir que era una noia molt simpàtica!

La nostra primera parada fou l'església Notre-Dame-de-Bonsecours, al port; allà hi feien un concert de gospel cada hora fins a les 23, i na Cristel s'hi havia de trobar amb sa germana, suposadament. No vam trobar la germana, i hi havia tanta cua pel concert de gospel que vam decidir passar i anar directament al complexe Fête de la lumière Hydro Québec, passant per la plaça Jacques Cartier, on vam veure el tobogan de gel i els xiringuitos. Des de lluny podíem veure la pista de gel. La zona del port estava increïblement atapeïda, tot i el fred intens que feia aquella nit. Em va sorprendre moltíssim que hi hagués tanta gent, però si una cosa he aprés dels montrealesos es que ni el fred ni la neu els aturen, estan malament del cap!

Vam donar unes voltes pel complexe, ens vam acollir dins de l'esfera de radiadors, on la gent, embotida, s'escalfava els caps i les mans. Na Cristel em va suggerir de prendre quelcom i mentre ella feia cua per a comprar dues cerveses, jo vaig fer cua per a comprar dues salsitxes punxades en sengles pals de fusta molt llargs. El tema era que davant del xiringuito hi havien instal·lat una sèrie d'enormes bidons amb brases, i la gent s'amuntegava al voltant a coure-hi les salsitxes i torrar marshmallows.

Mentre coíem les nostres respectives salsitxes, el pal de na Cristel es va trencar i la seva salsitxa va caure a les profunditats de les brases del bidó. Va intentar recuperar-la però no va poder. Llavors ho vaig intentar jo amb el meu pal extra pels marshmallows i, després de nombrosos intents, vaig aconseguir punxar la salsitxa socarrimada i rescatar-la d'entre les flames. Sorprenentment per a mi, na Cristel se la va menjar sense cap mena de manies. En acabar vam tornar a l'esfera de radiadors a discutir la nostra següent parada.

Sobre la plaça Jacques Cartier vam agafar un dels autobusos gratuïts que comunicaven els 3 barris de la festa , i ens vam dirigir al centre de la ciutat, baixant al carrer Ste-Catherine. Vam entrar al Théâtre du Nouveau Monde, on feien un espectacle de cabaret amb regust parisenc, però com estava molt ple i no teníem cadira vam marxar. Vam caminar fins al complexe Place des Arts, un edifici enorme al centre de Montréal que ofereix exposicions, espectacles de teatre, dansa i música, etc.

Tenien un programa d'activitats inacabable per la nit blanca, així que semblava un dels millors indrets on estar-se. Després d'una estona de cua vam aconseguir entrar a la s
ala Wilfrid-Pelletier a veure les darreres cançons del concert d'un grup montrealenc anomenat Alfa Rococo, que em van encantar. En directe fotien molta canya i el públic (que n'hi havia molt!) estava entregadíssim, ballant, saltant i aplaudint com bojos.

En acabar el concert, vam dubtar entre afegir-nos al següent passi de curts d'animació de l'espectacle Fantasia, però en comptes d'això vam entrar al següent passi del SACEF's top 100 Québec songs, mala elecció! Resultà ser una mena de recital de cançons quebequenses de tota la vida, que tothom es coneixia i cantava, de manera que ni na Cristel ni jo pintàvem res allà i vam aguantar 20 minuts escassos abans de marxar.

Vam decidir que era hora de prendre una altra cervesa, però eren quasi les 3 de la matinada i, per la nostra desagradable sorpresa, els clubs i pubs de Montréal, fins i tot els del centre, i fins i tot essent la nit blanca, abans de les 3 deixen de servir begudes -what the f***?!?!-, no hi ha qui els entengui!!! Així que vam caminar rue St-Catherine fins a rue St-Denis i vam baixar, a bon ritme, de nou fins a la placa Jacques Cartier i el port, on la festa estava començant a decaure... una nit blanca bastant decepcionant!

Vam entrar al Cabaret du Roy buscant desesperadament una cervesa, i tampoc ens en van dona
r, tot i que no tancaven fins a les 6 de la matinada -la pregunta fou: i què representa que ha de beure la gent fins a les 6? aigua de l'aixeta?-. Ens vam quedar a veure la representació de l'obra de teatre Monsieur de Pourceaugnac de Molière, que començava a les 4.

Com que era en francès -i era un conyàs-, vaig aprofitar per a fer una becaineta a la cadira; l'obra acabà a les 5:30 i a aquella hora el complexe La fête de la lumière Hydro Québec ja estava tancat i quasi no quedava gent als carrers. Vam caminar fins a l'estació de Champ-de-mars i vam agafar el metro fins al Complexe Desjardins, on tenia lloc un esmorzar multitudinari gratuït (Convivial Breakfast) que començava a les 4:30. En arribar nosaltres ja eren les 6 de la matinada, el lloc estava molt buit, s'havia acabat la música en directe i l'únic que quedava per a oferir als afamats assistents era pa i cafè. Na Cristel i jo vam seure a gaudir les nostres anhelades tasses de cafè durant una bona estona, exhaustes i endormiscades, i vam seguir parlant de les nostres vides i de Montréal.

A les 7 en punt del mati na Cristel i jo ens acomiadàvem a l'entrada de l'estació de metro de McGill. Ella em digué "salut!" alhora que em feia dos petons, i jo li vaig desitjar un bon viatge de tornada a França. No ens vam intercanviar ni telèfons, ni adreces, ni res... Sé que [molt probablement] na Cristel i jo no ens tornarem a veure mai més, però així es mantindran l'encant i el record, per la resta de la meva vida, d'haver passat una nit genial en companyia d'una desconeguda.

Després d'un sopar escàs i un esmorzar irrisori encara tenia gana, així que vaig parar a Chez Cora quan pujava Avenue du Parc de camí a casa. En sortir del restaurant, ja passades les 8 del matí, feia un dia tan maco i tan agradable que em va venir de gust caminar una estona més en comptes de tornar a casa, així que vaig enfilar-me una mica pel Mont-Royal, i vaig aprofitar per a fer fotos amb la neu com a protagonista.

Mentre baixava la pendent del turó cap al carrer en direcció a casa meva, esgotada com estava, saltant com un conill i enfonsant les cames fins al genolls a la neu verge sota un sol radiant, duia un somriure d'orella a orella. Crec que aquell diumenge, per primer cop des que vaig arribar a Montréal, vaig experimentar la felicitat absoluta.