46 dies després...

"Catalans, ja sóc aquí!!".

Portava exactament quaranta-sis dies sense actualitzar el blog... i cada dia que passava em feia més mandra. I no ho feia per manca de notícies... més aviat per excés de notícies!! Des que vaig tornar de Canada he estat a Hongria, a la República Txeca i a Alcossebre (Castelló), he passat quasi dues setmanes a l'hospital -però no per mi-, i he intentat, sense èxit, redactar la memòria del PFC.

Tan sols 70 míseres pàgines serien suficients per a tancar d'una vegada per totes aquest cicle de la meva vida, per a oblidar per a sempre La Salle, per a convertir-me per fi en enginyera... però és que sóc incapaç! No hi ha manera de concentrar-se... en canvi aquí estic, procrastinant de nou. No sóc bona per a escriure la meva memòria però sí per a escriure al meu blog... sí, "manda güebos"!

Però, encara que les possibilitats d'aconseguir-ho són molt poques, ho he d'intentar... tinc fins al 30 de setembre per entregar la memòria a la secretaria de la universitat. Què coi, no puc oblidar la lliçó del mestre Yoda: "No ho intentis. Fes-ho. O no ho facis. Però no ho intentis".

Així que, fins a l'octubre, torno a tancar la paradeta! Abraçades!

Au revoire Montréal!

Queden exactament dues hores per a què agafi un taxi a l'aeroport, i exactament cinc hores per a què pugi a l'avió que em durà de tornada a Barcelona. Tot i l'alegria de tornar a casa no puc evitar sentir molta tristor mentre escric el meu darrer post des de Montréal. De cop i volta m'han vingut al cap tots els records dels darrers set mesos, que han passat volant. És el final d'una etapa que ha significat moltes coses per a mi, i he de ser feliç per les oportunitats que he tingut aquí, les experiències que he viscut i les persones excepcionals que he conegut. Sens dubte aquest haurà estat un any immillorable, acabi com acabi.

No em vull enrotllar massa, només fer un petit balanç i reflexió de la meva estada aquí. També he de disculpar-me amb vosaltres, els meus seguidors (que sou indiscutiblement més de tres) per creure que havíeu perdut l'interès per les meves peripècies canadenques. I tinc pendent un extensíssim relat de les meves aventures per Mèxic, però prefereixo deixar-lo per a més endavant. Tan sols us diré que tot ens va sortir perfecte, i que fou un viatge meravellós, un dels més increïbles que he fet en ma vida!! (Sempre amb permís del viatge a Japó). Les fotos, també, pròximament al meu compte de Flickr.

Sembla que fou ahir quan caminava pels carrers de Montréal coberts de neu, de salt en salt, i l'única part visible del meu cos eren els ulls. Sembla que fou ahir el primer cop que vaig caminar el Mont-Royal amunt fins al mirador del Chalet i el Llac dels Castors, pels carrerons de llambordes del Vell Port, badant a les botigues de la rue St-Denis o ensumant el deliciós olor a menjar procedent dels múltiples i diferents restaurants que envaïxen el boulevard St-Laurent, al costat de casa meva. Trobaré a faltar les meves llargues caminades de cada dissabte pel carrer Ste-Catherine, les divertidíssimes converses amb na Jess, la meva companya de pis, i les seves bogeries, els dimarts de cine i els sopars amb els amics, els dinars a la gespa del campus de McGill, el gelat de Rolo, els meus companys de laboratori (especialment a en Reehan), el meu llit de matrimoni!!

Com ara trobo a faltar la familia i els amics a Barcelona! Probablement estigui tan ocupada durant les properes setmanes/mesos que no em quedarà temps per a tenir morrinya de Montréal. Només em queda agraïr-vos la vostra fidelitat i recordar-vos que, tot i que això s'acaba, aquest no és el final del blog, així que seguiu visitant-lo de tant en tant! Encara queden molts viatges per a fer i aventures per a explicar!

En propers posts us relataré el meu emotiu sopar de comiat d'ahir per la nit, i el meu súper-viatge per Mèxic (per capítols!). Fins ben aviat, desitgeu-me un bon vol! :D

New York, New York

Tot i que em decep veure que l'interès pel meu blog ha caigut pels terres, seguiré relatant les meves aventures pels meus dos o tres fans més acèrrims. Abans de tot, però, trobo necessari desvetllar el misteri que vaig plantejar al meu darrer post, i no tenir-vos mossegant-vos les ungles fins al final del present. No, no vaig a Las Vegas!! Vaig a un lloc molt menys glamurós... d'aquí a unes poques hores estaré volant en direcció a... MÈXIC!! El meu ex-company de pis, en Samuel, i jo farem la Barranca del Cobre en tren! Sortirem de Chihuahua el dia 21 en direcció a Los Mochis, molt a prop de l'oceà Pacífic. Des d'allà baixarem bordejant la costa fins a Puerto Vallarta, passant per Culiacán i Mazatlán, i finalment acabarem el nostre viatge a Guadalajara, d'on surt el meu avió de tornada a Montréal el dia 29. I tot plegat ho fem amb molt poc pressupost i amb molt d'esperit aventurer... un viatge de motxilla com el que sempre havia volgut fer! Estic super emocionada!

Ara que ja sabeu on estaré els propers 9 dies, us puc explicar com he estat els darrers 9...

Cap de setmana a Nova York

Els meus 4 dies a la Gran Poma foren increïbles!! Sembla mentida però en tant poc temps vam fer moltíssimes coses!!

Divendres 11
Tan aviat vaig haver aterrat a La Guardia, en Yanwar em va dur a dinar a un restaurant indonesi a Queens. Després vam deixar la meva bossa a la seva residència a Manhattan i vam caminar fins a la 5ena avinguda. Vam visitar l'estació de tren Grand Central i la Biblioteca Pública de Nova York, i tot seguit vam anar a l'Empire State Building. Vam fer una hora de cua prou suportable i després ens vam estar una bona estona tirant fotos des del mirador del 86è pis. A continuació vam caminar fins a Madison Square, passant pel famós edifici triangular Flatiron, fins a Union Square, on hi havia muntades moltes paradetes ambulants de menjar, artesania, i souvenirs. Vam voltar 20 minuts per l'enorme Virgin Store de Union Square i després vam anar a sopar al restaurant japonès Yakitori Taisho (deliciós!!), a Astor Place. Tot seguit vam passejar per la zona de la NYU (New York University) i Washington Square Park, fins anar a parar a la famosa gelateria italiana Grom. Des d'allà vam agafar el metro per anar a Times Square... la sensació que em va envair en trobar-me allà de nou, rodejada per les incomptables llums de neó, els cartells publicitaris i les pantalles gegants és tan sols comparable a posar els peus per primer cop al creuament de Shibuya. Tenint en compte que jo no havia dormit la nit abans per a no perdre el meu avió, era més que heroic que encara em tingués en peu a les 11:30 de la nit, així que en estirar-me a la litera de la meva habitació a l'hostal Hi-New York, una hora i mitja més tard, vaig caure en fase R.E.M. immediatament.

Dissabte 12

L'hostal, per cert, deixava molt que desitjar. No era massa net, ni massa còmode, ni gens barat... i bastant vell! Tampoc és que estigués molt ben situat, al Upper West Side de Manhattan, molt a prop de Harlem, però almenys estava ben comunicat. En Yanwar em va recollir a les 9 i vam agafar el metro fins a Battery Park, on vam fer quasi dues hores de cua per a agafar el ferry que porta a Liberty Island. Hi havia un home molt simpàtic tocant l'ukulele i cantant cançons, que semblava conèixer una mica de cada país del món i sabia guanyar-se al públic, que ens va amenitzar l'espera. Un cop a Liberty Island vam donar la volta a l'estàtua, li vam fer infinites fotos a Lady Liberty, vam dinar, i vam suar la gota grossa perquè queia una solana infernal. A l'illa d'Ellis no vam baixar, tot i que m'hauria agradat molt visitar el museu de la immigració. En canvi, vam tornar a Battery Park, vam passejar pel Downtown: Wall Street, World Trade Center (on hi ha "un gran forat" :( ), l'esglèsia de la Trinitat, la capella de Sant Pau, l'edifici de l'ajuntament... A Chinatown vam comprar gelats a la petita i popular Chinatown Ice Cream Factory. A Little Italy semblava que estaven de festa perquè hi havien prohibit l'accés als vehicles i hi havia música als carrers. Vam agafar el metro fins a l'altre costat del pont de Brooklyn i el vam creuar a peu de tornada fins a Chinatown, on vam sopar. Després vam passejar un altre cop fins a Union Square, i vam prendre dolços postres de xocolata al restaurant super-xic Max Brenner, Chocolate by the bald man, que estava a petar de gent passades les 12 de la nit. Els peus em mataven de dolor quan em vaig estirar a la meva litera a les 2 de la matinada... Aquest dia 1 persona em va fer un comentari respecte la meva samarreta; fou un noi al metro i em digué: "I like your t-shirt, it's great".

Diumenge 13
Els diumenges són ideals per anar al parc. Així que, després d'un deliciós brunch al super mític diner Barney Greengrass, composat de suc de taronja, cafè, bagel amb crema de formatge i remenat d'ous amb ceba i salmó, vam anar a passejar per Central Park. Tot just feia cinc minuts que hi érem que em va envair l'eufòria, en topar-nos amb Glenn Close en xandall passejant els seus dos gossos pelfut blancs!!! No, Nico... no li vaig demanar un autògraf... i tampoc m'hi vaig fer una foto, em va saber greu molestar-la!! Durant la resta del matí vam fer moltes fotos però no ens vam topar amb cap altre famós. 3 hores més tard sortíem del parc prop de la 5ena avinguda. Davant nostre hi havia un carrer (no sé quin) tallat per motiu de la celebració del "dia de la Bastilla", i hi havia tanta gent que no hi cabia ni una agulla! El carrer sencer estava impregnat del deliciós olor a menjar provinent de les paradetes que hi havia a banda i banda... majoritàriament de fruita i crepes!! Vam visitar la botiga de joguines FAO Schwarz, on vam assistir a un dels shows en què dos dels dependents interpreten diversos temes musicals en el piano gegant de la mítica pel·lícula de Tom Hanks "Big", i fou genial!! També vam fer un cop d'ull a la botiga Disney, la botiga del canal de televisió CBS -on no vaig poder comprar la desitjada samarreta de Heroes "Save the cheerleader... save the world"-, la catedral de Sant Patrici, el centre Rockefeller... Vam tornar a Times Square, on volíem comprar entrades per a veure un musical. Teòricament, podríem haver vist Chicago o Grease per 60$ però en Yanwar no tenia cara de voler-se'ls gastar, així que vam pagar-ne 36 per anar a un teatre de miniatura a veure The fantasticks, un musical Off Broadway molt entretingut i molt ben interpretat que jo desconeixia totalment, però porta més de 40 anys interpretant-se a Broadway! Després del musical vam anar sopar i abans de la 1 ja era al llit, aquest cop en una habitació diferent del mateix hostal... Aquest dia 2 persones em van fer comentaris respecte la meva samarreta; la primera fou un depedent de la botiga Disney: "Hey, great t-shirt!", la segona fou una dependenta de la botiga de la CBS: "I bought that t-shirt for my flatmate. It's hysterical!".

Dilluns 14

En Yanwar està a Nova York fent un summer internship a Bloomberg L.P. així que havia de treballar. A les 11:30 vam quedar a la porta de l'empresa per a què m'hi fes un petit tour. No us podeu ni fer la mínima idea de ho acollonant que és Bloomberg L.P. Fins aquell dia, tan sols havia vist coses similars a les pel·lícules! Hi ha tanta pasta allà invertida que espanta, sembla que els diners flueixin de cada cantonada! Reconec que sóc una complerta inculta en aquests temes, doncs fins que en Yanwar me'n va parlar desconeixia totalment l'empresa, però només fent un cop d'ull a la Wikipedia ja et pots fer una idea de per on van els trets:

• El fundador, Michael Bloomberg, l'actual alcalde de Nova York, es troba a la posició 142 de la llista d'homes més rics del món de la revista Forbes.
• Bloomberg L.P. compta actualment amb 10.000 treballadors.
• Els ingressos anuals de Bloomberg L.P. al 2006 foren de 4.6 bilions de dòlars.

Després del tour, que em va deixar absolutament flipada, vam anar a dinar a un restaurant cubà. En acabar de dinar en Yanwar i jo ens vam acomiadar... fins al dia menys pensat! Sola, vaig tornar a Times Square per a fer les darreres compres a la botiga M&M's i al Toys 'R' Us, a tirar les darreres fotos i a enviar unes quantes postals. A les 4:30 pujava al bus de línia M60, una parada més enllà del meu hostal, que porta a l'aeroport de La Guardia travessant Harlem i passant per Queens... interessant trajecte en bus! Aquest dia moltes persones es van fixar en la meva samarreta; la primera d'elles, una dona al metro, no podia aguantar-se el riure cada cop que la mirava. La darrera, l'agent de duana que em va atendre a l'aeroport de Montréal, va reconèixer la meva samarreta de seguida i es va declarar fan de la botiga on la vaig comprar, SnorgTees.com. Fou una situació bastant bizarra... vam parlar de les nostres respectives samarretes una bona estona i la conversa va acabar amb mi recomanant-li a ella veure Heroes i ella desitjant-me a mi que passés un bon dia.

PD: Ah, sí! I teniu moltes, però que moltes més fotos, aquí.

Festival internacional de jazz de Montréal

Iep!!! Sembla que els dies passen més ràpid a mida que la meva estada a Montréal s'apropa a la seva fi... senyor! Necessito més temps per a assimilar tot el què ha succeït durant els darrers dies i tot el què succeirà durant els propers dies, necessito posar en ordre les meves idees i els meus sentiments i fer balanç de l'experiència!! Però això encara pot esperar... "First things first", que diríem aquí :P

I és que la setmana passada fou, possiblement, la setmana més genial dels darrers 6 mesos. Per què?, voldreu saber. Doncs perquè va tenir lloc...

El Festival internacional de jazz de Montréal, 2008

Tothom, absolutament tothom a Montréal, m'havia explicat les mil meravelles del festival de jazz, l'esdeveniment més important de l'estiu, o fins i tot de l'any, a la ciutat. Quan remugava pel fred de l'interminable hivern montrealenc, els meus amics "locals" no deixaven de repetir-me "Ja veuràs quan arribi l'estiu, Montréal és la millor ciutat del món... i hi ha el festival de jazz!!". Quanta raó!!

El festival de jazz de Montréal no és com les festes de la Mercè. Aquestes no li arriben ni a les soles de les sabates -amb tot el respecte- al festival de jazz de Montréal. És més que un esdeveniment, és una experiència, i s'ha de viure per a entendre el què dic. El festival durà tota una setmana (10 dies en realitat) i hi havia concerts de 12 del migdia a 1 de la nit, cada dia!

La meva primera nit al festival, la del divendres 27 de juny, no podia creure el què veia. L'àrea al voltant de Place des Arts (al centre de la ciutat), on s'havien muntat els més de 10 escenaris del festival, estava abarrotada de gent de totes -literalment totes- les edats. El festival d'enguany oferia més de 700 concerts, la gran majoria dels quals eren gratuïts i al carrer, a l'aire lliure. També hi havia concerts de pagament, és clar. Ni més ni menys que artistes com Woody Allen i la seva banda de jazz, Aretha Franklin, The Wailers, Al Green i molts més oferien concerts privats "en acústic", a preus astronòmics.

Aquell primer divendres vaig anar a veure a Jake Shimabukuro, el millor ukuleleista del món i, evidentment, un dels meus ídols. No només toca l'ukulele de manera excepcional, sinó que és hawaià d'ascendència japonesa, [i, per consegüent] és de tamany de butxaca i és adorable. Fou un concert unplugged preciós!! I el millor de tot és que, després del concert, en Jake va signar autògrafs i es va retratar amb tothom qui va voler... i jo vaig voler, és clar! :P Després del concert de'n Jake vaig veure a Martha High and the Shaolin temple defenders. Dissabte per la nit vaig anar a veure els focs artificials de La Ronde des del port, i després em vaig trobar amb na Xiaoxi i vam veure acabar el concert dels Scrapomatic. Diumenge al vespre en Javi, na Xiaoxi, en Kyle i jo vam quedar per a prendre unes birres al pub Hurley's i després vam anar a veure Jamaica to Toronto, que fou la booooooooomba!!!!

Entre setmana, malauradament, no em vaig passar pel festival, a excepció del divendres 4 de juliol, que vaig anar a veure a Bob & Bill a la sala Metrópolis, amb l'Anna i en Javi. Bruuuuutaaaaaal concert, vaig arribar a casa a les 3 de la matinada! Al dia següent, dissabte, l'Anna, en Javi i jo ens vam tornar a reunir per a veure els focs artificials "de turno", aquest cop des del pont Jacques Cartier, on el país representant era Corea del Sud. El pont queda pràcticament a sobre del parc d'atraccions La Ronde, així que us podeu imaginar com es veuen -i, sobretot, com es senten- els focs artificials des d'allà dalt! L'espectacle posava la pell de gallina i, per a acabar-lo de rematar, la sensacional "traca final" anà acompanyada de l'Obertura 1812 de Tchaikovsky.

Diumenge, tot i sabent que les entrades pel concert de Yoav estaven esgotades, vaig apropar-me fins al pavelló Heineken i, oh! miracle!, vaig aconseguir una entrada "de peu" que em va fer la persona més feliç del món. Si el seu primer disc ja és absurdament bo, no us podeu imaginar com és en directe. Ell solet amb -NOMÉS- la seva guitarra acústica ho fa tot!! La meva felicitat va ratllar l'èxtasi quan Yoav va aparèixer després del concert per a signar autògrafs i fer-se fotos amb els seus fans. I així, amb aquesta guinda, vaig posar fi al meu festival de jazz particular, tot desitjant que aquest no hagués acabat mai, i que l'any que ve en pugui tornar a gaudir, doncs el festival celebra el seu 30è aniversari... i promet ser memorable!

I per avui m'acomiado ja, que dintre d'unes hores estaré agafant un vol cap a Nova York, on hi vaig a passar 4 dies (un "cap de setmana llarg") i a visitar al meu amic Yanwar. La setmana que ve us explico què tal per la gran poma, i us avanço la meva següent aventura, la darrera abans de tornar a Barcelona... De moment només us puc dir que serà més a l'oest i encara molt més al sud de Montréal!! ;P