Festival internacional de jazz de Montréal
Iep!!! Sembla que els dies passen més ràpid a mida que la meva estada a Montréal s'apropa a la seva fi... senyor! Necessito més temps per a assimilar tot el què ha succeït durant els darrers dies i tot el què succeirà durant els propers dies, necessito posar en ordre les meves idees i els meus sentiments i fer balanç de l'experiència!! Però això encara pot esperar... "First things first", que diríem aquí :P
I és que la setmana passada fou, possiblement, la setmana més genial dels darrers 6 mesos. Per què?, voldreu saber. Doncs perquè va tenir lloc...
Tothom, absolutament tothom a Montréal, m'havia explicat les mil meravelles del festival de jazz, l'esdeveniment més important de l'estiu, o fins i tot de l'any, a la ciutat. Quan remugava pel fred de l'interminable hivern montrealenc, els meus amics "locals" no deixaven de repetir-me "Ja veuràs quan arribi l'estiu, Montréal és la millor ciutat del món... i hi ha el festival de jazz!!". Quanta raó!!
El festival de jazz de Montréal no és com les festes de la Mercè. Aquestes no li arriben ni a les soles de les sabates -amb tot el respecte- al festival de jazz de Montréal. És més que un esdeveniment, és una experiència, i s'ha de viure per a entendre el què dic. El festival durà tota una setmana (10 dies en realitat) i hi havia concerts de 12 del migdia a 1 de la nit, cada dia!
La meva primera nit al festival, la del divendres 27 de juny, no podia creure el què veia. L'àrea al voltant de Place des Arts (al centre de la ciutat), on s'havien muntat els més de 10 escenaris del festival, estava abarrotada de gent de totes -literalment totes- les edats. El festival d'enguany oferia més de 700 concerts, la gran majoria dels quals eren gratuïts i al carrer, a l'aire lliure. També hi havia concerts de pagament, és clar. Ni més ni menys que artistes com Woody Allen i la seva banda de jazz, Aretha Franklin, The Wailers, Al Green i molts més oferien concerts privats "en acústic", a preus astronòmics.
Aquell primer divendres vaig anar a veure a Jake Shimabukuro, el millor ukuleleista del món i, evidentment, un dels meus ídols. No només toca l'ukulele de manera excepcional, sinó que és hawaià d'ascendència japonesa, [i, per consegüent] és de tamany de butxaca i és adorable. Fou un concert unplugged preciós!! I el millor de tot és que, després del concert, en Jake va signar autògrafs i es va retratar amb tothom qui va voler... i jo vaig voler, és clar! :P Després del concert de'n Jake vaig veure a Martha High and the Shaolin temple defenders. Dissabte per la nit vaig anar a veure els focs artificials de La Ronde des del port, i després em vaig trobar amb na Xiaoxi i vam veure acabar el concert dels Scrapomatic. Diumenge al vespre en Javi, na Xiaoxi, en Kyle i jo vam quedar per a prendre unes birres al pub Hurley's i després vam anar a veure Jamaica to Toronto, que fou la booooooooomba!!!!
Entre setmana, malauradament, no em vaig passar pel festival, a excepció del divendres 4 de juliol, que vaig anar a veure a Bob & Bill a la sala Metrópolis, amb l'Anna i en Javi. Bruuuuutaaaaaal concert, vaig arribar a casa a les 3 de la matinada! Al dia següent, dissabte, l'Anna, en Javi i jo ens vam tornar a reunir per a veure els focs artificials "de turno", aquest cop des del pont Jacques Cartier, on el país representant era Corea del Sud. El pont queda pràcticament a sobre del parc d'atraccions La Ronde, així que us podeu imaginar com es veuen -i, sobretot, com es senten- els focs artificials des d'allà dalt! L'espectacle posava la pell de gallina i, per a acabar-lo de rematar, la sensacional "traca final" anà acompanyada de l'Obertura 1812 de Tchaikovsky.
Diumenge, tot i sabent que les entrades pel concert de Yoav estaven esgotades, vaig apropar-me fins al pavelló Heineken i, oh! miracle!, vaig aconseguir una entrada "de peu" que em va fer la persona més feliç del món. Si el seu primer disc ja és absurdament bo, no us podeu imaginar com és en directe. Ell solet amb -NOMÉS- la seva guitarra acústica ho fa tot!! La meva felicitat va ratllar l'èxtasi quan Yoav va aparèixer després del concert per a signar autògrafs i fer-se fotos amb els seus fans. I així, amb aquesta guinda, vaig posar fi al meu festival de jazz particular, tot desitjant que aquest no hagués acabat mai, i que l'any que ve en pugui tornar a gaudir, doncs el festival celebra el seu 30è aniversari... i promet ser memorable!
I per avui m'acomiado ja, que dintre d'unes hores estaré agafant un vol cap a Nova York, on hi vaig a passar 4 dies (un "cap de setmana llarg") i a visitar al meu amic Yanwar. La setmana que ve us explico què tal per la gran poma, i us avanço la meva següent aventura, la darrera abans de tornar a Barcelona... De moment només us puc dir que serà més a l'oest i encara molt més al sud de Montréal!! ;P
I és que la setmana passada fou, possiblement, la setmana més genial dels darrers 6 mesos. Per què?, voldreu saber. Doncs perquè va tenir lloc...
El Festival internacional de jazz de Montréal, 2008
Tothom, absolutament tothom a Montréal, m'havia explicat les mil meravelles del festival de jazz, l'esdeveniment més important de l'estiu, o fins i tot de l'any, a la ciutat. Quan remugava pel fred de l'interminable hivern montrealenc, els meus amics "locals" no deixaven de repetir-me "Ja veuràs quan arribi l'estiu, Montréal és la millor ciutat del món... i hi ha el festival de jazz!!". Quanta raó!!
El festival de jazz de Montréal no és com les festes de la Mercè. Aquestes no li arriben ni a les soles de les sabates -amb tot el respecte- al festival de jazz de Montréal. És més que un esdeveniment, és una experiència, i s'ha de viure per a entendre el què dic. El festival durà tota una setmana (10 dies en realitat) i hi havia concerts de 12 del migdia a 1 de la nit, cada dia!
La meva primera nit al festival, la del divendres 27 de juny, no podia creure el què veia. L'àrea al voltant de Place des Arts (al centre de la ciutat), on s'havien muntat els més de 10 escenaris del festival, estava abarrotada de gent de totes -literalment totes- les edats. El festival d'enguany oferia més de 700 concerts, la gran majoria dels quals eren gratuïts i al carrer, a l'aire lliure. També hi havia concerts de pagament, és clar. Ni més ni menys que artistes com Woody Allen i la seva banda de jazz, Aretha Franklin, The Wailers, Al Green i molts més oferien concerts privats "en acústic", a preus astronòmics.
Aquell primer divendres vaig anar a veure a Jake Shimabukuro, el millor ukuleleista del món i, evidentment, un dels meus ídols. No només toca l'ukulele de manera excepcional, sinó que és hawaià d'ascendència japonesa, [i, per consegüent] és de tamany de butxaca i és adorable. Fou un concert unplugged preciós!! I el millor de tot és que, després del concert, en Jake va signar autògrafs i es va retratar amb tothom qui va voler... i jo vaig voler, és clar! :P Després del concert de'n Jake vaig veure a Martha High and the Shaolin temple defenders. Dissabte per la nit vaig anar a veure els focs artificials de La Ronde des del port, i després em vaig trobar amb na Xiaoxi i vam veure acabar el concert dels Scrapomatic. Diumenge al vespre en Javi, na Xiaoxi, en Kyle i jo vam quedar per a prendre unes birres al pub Hurley's i després vam anar a veure Jamaica to Toronto, que fou la booooooooomba!!!!
I per avui m'acomiado ja, que dintre d'unes hores estaré agafant un vol cap a Nova York, on hi vaig a passar 4 dies (un "cap de setmana llarg") i a visitar al meu amic Yanwar. La setmana que ve us explico què tal per la gran poma, i us avanço la meva següent aventura, la darrera abans de tornar a Barcelona... De moment només us puc dir que serà més a l'oest i encara molt més al sud de Montréal!! ;P
Comentaris
Petonets!
R.
Ooogh!
Espero que facis un relat ben detallat, ASAP! xD