La visita de ma mare i ma germana, part II

En llevar-me aquest matí he sentit una punxada de tristor al cor. "Què cursi" pensareu alguns. Tant me fa el què penseu... aquest és el meu darrer diumenge a Montréal, i només de pensar-hi m'ha envaït la tristor. Però ja tindré temps de posar-me nostàlgica i fer balanç de la meva estada en un altre post, més endavant. Avui us faré un resum de...

La visita de ma mare i ma germana, part II

Frustrats els plans de venir a visitar-me dels meus estimats amics Sandra i Albert, ma mare i ma germana van decidir venir a passar Sant Joan a Montréal. Aquest cop no va haver-hi imprevistos aeris i van arribar divendres 20 de juny per la tarda. Aquell dia hi havia jam session de presentacions a l'equip del laboratori de modelatge, simulació i disseny, però em vaig escapolir a temps de reunir-me amb la Núria i ma mare a l'hotel que els havia reservat, molt a prop de casa meva, al parc Jeanne Mance: Casa Bianca. Aquell cap de setmana, com havia succeït durant el cap de setmana de la Fórmula-1, hi havia fira al carrer St-Laurent.

La fira al carrer St-Laurent és un dels events que més m'han agradat de les darreres setmanes, és genial! Fa que el barri del plateau Mont-Royal sembli encara més un poble per si mateix, res a veure amb la resta de la ciutat. Com que és el carrer amb més diversitat cultural de Montréal, la barreja de races, colors i olors que es barregen és impressionant. Cada botiga, bar i restaurant munta una paradeta al carrer i hi ven la seva mercaderia, alhora que ofereixen preus i productes especials. Així doncs, vam caminar fira avall fins al carrer Prince Arthur i vam sopar en un restaurant mexicà molt acollidor.

Dissabte fou un dia de compres, bàsicament. Vam patejar rue St-Catherine fins a Atwater, parant a pràcticament totes les botigues (que no comprant!). La Núria es va comprar un iPod nano, i jo vaig fer realitat el desig que perseguia des de feia anys... em vaig comprar una preciosa Nintendo DS color blau cobalt. No fou un rampell, no us penseu, fou una decisió molt meditada, i en gran part impulsada pel fet que el dia 22 de juny sortia a la venda el Guitar Hero On Tour per a DS.

Aquell dissabte per la nit tenia lloc el primer espectacle de focs artificials de l'edició de l'International des Feux Loto-Québec d'enguany. El país convidat era França, representada per l'empresa pirotècnica Prestatech Artifices. Ma mare i ma germana havíen embotit una coca de Sant Joan a la maleta i vam decidir encetar-la adelantadament. La vam dur al port vell dins la meva motxilla, i ens la vam menjar després de sopar, mentre veiem els focs artificials (disparats des del parc d'atraccions La Ronde, a l'illa Ste-Hélène) assegudes a la gespa.

Diumenge al matí vam tornar al port vell, aquest cop per a visitar el museu de la ciència. Tenien una exhibició sobre extraterrestres que pintava molt bé però, tot i ser prou interessant, me n'esperava molt més. La sala Science 26 sí que em va semblar molt divertida i molt didàctica... llàstima que vaig escardar la pantalla de la meva càmera de fotos en dur-la a la butxaca del cul quan vaig provar el seient de claus de faquir. 

De tornada cap al centre vam visitar la Basílica Notre-Dame de Montréal, I-M-P-R-E-S-S-I-O-N-A-N-T!

De nou al Centre Eaton em vaig comprar el Guitar Hero On Tour (yay!), i després vam anar a veure els "tam-tams "al Mont-Royal. No hi havia tanta gent com en anteriors diumenges però, tot i així, era prou impressionant de veure i, sobretot, de sentir. Per a sopar vam anar al restaurant Au Pied de Cochon (òbviament, recomanat a la meva guia).

Dilluns vam llogar un Toyota Matrix nou de trinca, blanc immaculat, preciós, i el vam conduir fins a Ottawa, la capital de Canada. Val a dir que és una ciutat molt petita i molt avorrida, i, per motius que desconec, estava pràcticament deserta. Vam voltar pel centre i vam visitar el Parlament, que és preciós i molt imponent. 

O bé amb motiu de les celebracions de la festa nacional de Québec (Sant Joan Baptista, al dia següent) o bé amb motiu de les celebracions de la festa nacional de Canada (l'1 de juliol) havien muntat un enorme escenari cobert davant de l'edifici principal del Parlament. Vam dinar al restaurant Dunn's, perquè ja el coneixia de Montréal i m'encanta. Després vam creuar el pont Alexandra i vam visitar el museu canadenc de la civilització, súper interessant, em va agradar molt!!!

A les 6 de la tarda Ottawa ja estava més que mort, enterrat. A aquella hora ja no quedaven obertes ni les cafeteries! Per l'amor de Déu, quin avorriment de ciutat! Així que vam conduir de tornada cap a Montréal i, havent arribat, vam anar al supermercat Provigo a comprar quatre tonteries per a sopar: maduixes de Québec, formatge i bastonets de pa. Ens vam asseure a un banc del parc Jeanne Mance a menjar... quasi un picnic! A les 11:30 ens van tancar les llums així que ens vam retirar.

El dimarts, sorprenentment, el centre de Montréal estava totalment desert, suposo que perquè, en ser festa nacional i estar tancades les botigues, la gent pensaria que era tonteria sortir de casa. Ma mare i ma germana van aprofitar per a comprar alguns souvenirs i, tot passejant pel carrer Ste-Catherine, vam advertir que l'esglèsia St-James anunciava un concert gratuït per a les 12:30 del migdia així que, pensant que seria gospel, hi vam anar de cap. Va resultar ser un "concert de campanetes", una cosa que no havia vist mai en ma vida però que em va encantar. Els músics ("tocadors de campanetes", o "campaners") eren nois i noies d'entre 14 i 17 anys, els Calvin and Chapel Handbell Choirs de Red Bank, New Jersey. Després del concert, i de camí a casa meva, vam aturar-nos a dinar a Chez Cora. Una mica abans de les 4 de la tarda, m'acomiadava de ma mare i ma germana al carrer St-Urbain, sabent que ens tornarem a veure molt aviat.

La part més trista de tot plegat fou que em vaig haver d'acomiadar de'n Triki, perquè al juliol té compromisos, i perquè no pot acompanyar-me a les meves properes aventures... són massa perilloses pels monstres de les galetes... Després d'aquests mesos de convivència en Triki era per a mi més que un company d'habitació... quasi un germà. El trobo a faltar!!

La resta del dia el vaig passar a casa de'n Javier el panameny, que complia 25 anys. Es va reunir un grup molt internacional de persones i vam fer una barbacoa, vam menjar pastís/sos, vam parlar, vam tocar música... i a les 11 de la nit caminava cap a casa meva, aquest cop sentint nostàlgia per quant trobaré a faltar Montréal.