Primer partit d'hockey i festa a casa de l'Atul (fent amics)

Wow! Quin divendres, el darrer! Memorable! El puc resumir com “un dia de fer amics”, perquè va ser com la meva presentació en societat. Primer a la universitat, vaig atendre un col.loqui d’un paio anomenat Jason Della Rocca, sobre videojocs. Fou molt interessant, va parlar de les tendències actuals en videojocs, del compromís entre realisme, animació i interacció, dels diferents mercats i tipus de videojocs, de la vall inexplicable... i tot plegat amb molt sentit de l’humor! Després del col.loqui hi havia begudes gratis al tercer pis de l’edifici McConnell, i vaig conèixer un munt de companys informàtics. Un d’ells, japo-canadenc, va resultar que parlava una mica d’espanyol i coneixia Barcelona, i va cridar a dos companys més tot dient-los (en anglès) “Ei, aquí hi ha una catalana!”. No sé, sembla que caiem bé, perquè estaven encantats de conèixer-me! I el més fort de tot fou que em van dir que hi ha un altre català a l’edifici McConnell, un tal Josep Maria...

En fi, després del col.loqui vaig anar al meu primer partit d'hockey, i espero que no sigui el darrer! Fou genial, jugaven els McGill Redmen contra la Royal Military College (RMC) de Kingston. Vaig anar amb en Samuel i van venir un munt d’amics seus de la xarxa social d’estudiants internacionals d’intercanvi.

Què us puc explicar de l'hockey? Jo, que era una complerta ignorant, he après que el puck es pot agafar amb les mans i xutar amb els peus en qualsevol moment. També que és un joc extremadament ràpid i molt violent, però només les accions realment violentes es penalitzen tancant al jugador que les comet a una “gàbia” durant dos minuts. Sobre la pista hi ha 6 jugadors per equip. Cada equip consta de 3 subequips de 5 jugadors, que van rotant cada dos o tres minuts. El porter és l’únic que no es canvia. Un partit d'hockey consta de 3 parts de vint minuts cadascuna. Una curiositat sobre els McGill Redmen és que el seu equipament és Nike, què pijus! Aquí teniu un resum videogràfic del partit; van guanyar els McGill Redmen molt ajustadament, per 3-2.

Després del partit jo tenia tota la intenció d’anar a casa, però en Samuel em va enredar per sortir de festa amb els seus amics. A mi no em venia de gust (com sempre) però vaig acceptar per no semblar antisocial, i per conèixer gent. Érem una colla d’uns deu o més i vam anar a parar a casa d’un noi que no coneixia pràcticament ningú, però sabien que feia una festa, i tothom hi era benvingut. L’amfitrió de la festa, l’Atul, és un noi californià molt maco que va anar tota la nit amb els peus descalços en plan Jack Johnson, ballant i cantant al ritme del seu iPod.



El pis és increïblement enorme, i els tres inquilins es cuiden perquè tenen un equip de so 5.1 amb una tele enorme i una XBOX 360. Hi havia birres gratis a dojo. L'Atul va repartir gots de gelatina de maduixa amb vodka. Vam jugar a un joc de beure que es diu “Flip the cup”. Vaig conèixer en Nathan d’Austràlia, en Hans d’Holanda, l’Orlando de Colombia, na Kerstin d’Alemania, i de la resta no en recordo els noms. Va venir més gent. Em vaig retrobar amb en Ratchet (no sé si s’escriu així) de l’Índia, en Geert d’Holanda i l’Ailin d’Austràlia, amb els qui havia sortit de festa el meu primer dissabte a Montréal. Més tard vaig conèixer en Javier, un informàtic maquíssim de Panamà amb qui vaig parlar quasi tota la nit.

Després de dir-me que era la primera espanyola que coneixia a Montréal, va succeir l'esdeveniment més increïble de la nit: en Samuel em diu que hi ha un altre català a la festa. Quan em vaig acostar a ell per a parlar-hi resultà que éren no un sinó TRES! Tres estudiants d’ESADE de Bacelona, l’Acis, l’Òmar i l’Òscar, molt macos els tres. Em vaig divertir molt comentant amb ells les nostres primeres impressions sobre la vida a Montréal i jugant a llençar dards.

Se’ns va presentar en Russ (David Russell) de Nou Mèxic, un paio súper graciós que va viure a Granada durant u
n any sencer i està enamorat d’Espanya. Cada cop que ens creuàvem al pis no parava de repetir “Spain, best country in the world man!!”.

Cap a les 3 de la matinada la gent va començar a retirar-se deixant tot el marrón de recollir la casa a l’amfitrió, com a les bones festes xD. De camí cap a casa amb na Kerstin i en Samuel la neu encara havia augmentat uns quants centímetres més, i cobria tot el què abastava la vista, excepte els carrils per on circulen els cotxes. Increïble! Una gran nit!

Aquí hi ha més fotos de la festa. Ho sé, han quedat com el cul, però és que tinc la mala costum de tenir-li tret el flash a la càmera! u_u