El arce de Pchi

46 dies després...

2008-09-16T22:21:00.003+01:00

"Catalans, ja sóc aquí!!".

Portava exactament quaranta-sis dies sense actualitzar el blog... i cada dia que passava em feia més mandra. I no ho feia per manca de notícies... més aviat per excés de notícies!! Des que vaig tornar de Canada he estat a Hongria, a la República Txeca i a Alcossebre (Castelló), he passat quasi dues setmanes a l'hospital -però no per mi-, i he intentat, sense èxit, redactar la memòria del PFC.

Tan sols 70 míseres pàgines serien suficients per a tancar d'una vegada per totes aquest cicle de la meva vida, per a oblidar per a sempre La Salle, per a convertir-me per fi en enginyera... però és que sóc incapaç! No hi ha manera de concentrar-se... en canvi aquí estic, procrastinant de nou. No sóc bona per a escriure la meva memòria però sí per a escriure al meu blog... sí, "manda güebos"!

Però, encara que les possibilitats d'aconseguir-ho són molt poques, ho he d'intentar... tinc fins al 30 de setembre per entregar la memòria a la secretaria de la universitat. Què coi, no puc oblidar la lliçó del mestre Yoda: "No ho intentis. Fes-ho. O no ho facis. Però no ho intentis".

Així que, fins a l'octubre, torno a tancar la paradeta! Abraçades!

Au revoire Montréal!

2008-08-01T20:07:00.005+01:00

Queden exactament dues hores per a què agafi un taxi a l'aeroport, i exactament cinc hores per a què pugi a l'avió que em durà de tornada a Barcelona. Tot i l'alegria de tornar a casa no puc evitar sentir molta tristor mentre escric el meu darrer post des de Montréal. De cop i volta m'han vingut al cap tots els records dels darrers set mesos, que han passat volant. És el final d'una etapa que ha significat moltes coses per a mi, i he de ser feliç per les oportunitats que he tingut aquí, les experiències que he viscut i les persones excepcionals que he conegut. Sens dubte aquest haurà estat un any immillorable, acabi com acabi.

No em vull enrotllar massa, només fer un petit balanç i reflexió de la meva estada aquí. També he de disculpar-me amb vosaltres, els meus seguidors (que sou indiscutiblement més de tres) per creure que havíeu perdut l'interès per les meves peripècies canadenques. I tinc pendent un extensíssim relat de les meves aventures per Mèxic, però prefereixo deixar-lo per a més endavant. Tan sols us diré que tot ens va sortir perfecte, i que fou un viatge meravellós, un dels més increïbles que he fet en ma vida!! (Sempre amb permís del viatge a Japó). Les fotos, també, pròximament al meu compte de Flickr.

Sembla que fou ahir quan caminava pels carrers de Montréal coberts de neu, de salt en salt, i l'única part visible del meu cos eren els ulls. Sembla que fou ahir el primer cop que vaig caminar el Mont-Royal amunt fins al mirador del Chalet i el Llac dels Castors, pels carrerons de llambordes del Vell Port, badant a les botigues de la rue St-Denis o ensumant el deliciós olor a menjar procedent dels múltiples i diferents restaurants que envaïxen el boulevard St-Laurent, al costat de casa meva. Trobaré a faltar les meves llargues caminades de cada dissabte pel carrer Ste-Catherine, les divertidíssimes converses amb na Jess, la meva companya de pis, i les seves bogeries, els dimarts de cine i els sopars amb els amics, els dinars a la gespa del campus de McGill, el gelat de Rolo, els meus companys de laboratori (especialment a en Reehan), el meu llit de matrimoni!!

Com ara trobo a faltar la familia i els amics a Barcelona! Probablement estigui tan ocupada durant les properes setmanes/mesos que no em quedarà temps per a tenir morrinya de Montréal. Només em queda agraïr-vos la vostra fidelitat i recordar-vos que, tot i que això s'acaba, aquest no és el final del blog, així que seguiu visitant-lo de tant en tant! Encara queden molts viatges per a fer i aventures per a explicar!

En propers posts us relataré el meu emotiu sopar de comiat d'ahir per la nit, i el meu súper-viatge per Mèxic (per capítols!). Fins ben aviat, desitgeu-me un bon vol! :D

New York, New York

2008-07-20T06:05:00.028+01:00

Tot i que em decep veure que l'interès pel meu blog ha caigut pels terres, seguiré relatant les meves aventures pels meus dos o tres fans més acèrrims. Abans de tot, però, trobo necessari desvetllar el misteri que vaig plantejar al meu darrer post, i no tenir-vos mossegant-vos les ungles fins al final del present. No, no vaig a Las Vegas!! Vaig a un lloc molt menys glamurós... d'aquí a unes poques hores estaré volant en direcció a... MÈXIC!! El meu ex-company de pis, en Samuel, i jo farem la Barranca del Cobre en tren! Sortirem de Chihuahua el dia 21 en direcció a Los Mochis, molt a prop de l'oceà Pacífic. Des d'allà baixarem bordejant la costa fins a Puerto Vallarta, passant per Culiacán i Mazatlán, i finalment acabarem el nostre viatge a Guadalajara, d'on surt el meu avió de tornada a Montréal el dia 29. I tot plegat ho fem amb molt poc pressupost i amb molt d'esperit aventurer... un viatge de motxilla com el que sempre havia volgut fer! Estic super emocionada!

Ara que ja sabeu on estaré els propers 9 dies, us puc explicar com he estat els darrers 9...

Cap de setmana a Nova York

Els meus 4 dies a la Gran Poma foren increïbles!! Sembla mentida però en tant poc temps vam fer moltíssimes coses!!

Divendres 11
Tan aviat vaig haver aterrat a La Guardia, en Yanwar em va dur a dinar a un restaurant indonesi a Queens. Després vam deixar la meva bossa a la seva residència a Manhattan i vam caminar fins a la 5ena avinguda. Vam visitar l'estació de tren Grand Central i la Biblioteca Pública de Nova York, i tot seguit vam anar a l'Empire State Building. Vam fer una hora de cua prou suportable i després ens vam estar una bona estona tirant fotos des del mirador del 86è pis. A continuació vam caminar fins a Madison Square, passant pel famós edifici triangular Flatiron, fins a Union Square, on hi havia muntades moltes paradetes ambulants de menjar, artesania, i souvenirs. Vam voltar 20 minuts per l'enorme Virgin Store de Union Square i després vam anar a sopar al restaurant japonès Yakitori Taisho (deliciós!!), a Astor Place. Tot seguit vam passejar per la zona de la NYU (New York University) i Washington Square Park, fins anar a parar a la famosa gelateria italiana Grom. Des d'allà vam agafar el metro per anar a Times Square... la sensació que em va envair en trobar-me allà de nou, rodejada per les incomptables llums de neó, els cartells publicitaris i les pantalles gegants és tan sols comparable a posar els peus per primer cop al creuament de Shibuya. Tenint en compte que jo no havia dormit la nit abans per a no perdre el meu avió, era més que heroic que encara em tingués en peu a les 11:30 de la nit, així que en estirar-me a la litera de la meva habitació a l'hostal Hi-New York, una hora i mitja més tard, vaig caure en fase R.E.M. immediatament.

Dissabte 12

L'hostal, per cert, deixava molt que desitjar. No era massa net, ni massa còmode, ni gens barat... i bastant vell! Tampoc és que estigués molt ben situat, al Upper West Side de Manhattan, molt a prop de Harlem, però almenys estava ben comunicat. En Yanwar em va recollir a les 9 i vam agafar el metro fins a Battery Park, on vam fer quasi dues hores de cua per a agafar el ferry que porta a Liberty Island. Hi havia un home molt simpàtic tocant l'ukulele i cantant cançons, que semblava conèixer una mica de cada país del món i sabia guanyar-se al públic, que ens va amenitzar l'espera. Un cop a Liberty Island vam donar la volta a l'estàtua, li vam fer infinites fotos a Lady Liberty, vam dinar, i vam suar la gota grossa perquè queia una solana infernal. A l'illa d'Ellis no vam baixar, tot i que m'hauria agradat molt visitar el museu de la immigració. En canvi, vam tornar a Battery Park, vam passejar pel Downtown: Wall Street, World Trade Center (on hi ha "un gran forat" :( ), l'esglèsia de la Trinitat, la capella de Sant Pau, l'edifici de l'ajuntament... A Chinatown vam comprar gelats a la petita i popular Chinatown Ice Cream Factory. A Little Italy semblava que estaven de festa perquè hi havien prohibit l'accés als vehicles i hi havia música als carrers. Vam agafar el metro fins a l'altre costat del pont de Brooklyn i el vam creuar a peu de tornada fins a Chinatown, on vam sopar. Després vam passejar un altre cop fins a Union Square, i vam prendre dolços postres de xocolata al restaurant super-xic Max Brenner, Chocolate by the bald man, que estava a petar de gent passades les 12 de la nit. Els peus em mataven de dolor quan em vaig estirar a la meva litera a les 2 de la matinada... Aquest dia 1 persona em va fer un comentari respecte la meva samarreta; fou un noi al metro i em digué: "I like your t-shirt, it's great".

Diumenge 13
Els diumenges són ideals per anar al parc. Així que, després d'un deliciós brunch al super mític diner Barney Greengrass, composat de suc de taronja, cafè, bagel amb crema de formatge i remenat d'ous amb ceba i salmó, vam anar a passejar per Central Park. Tot just feia cinc minuts que hi érem que em va envair l'eufòria, en topar-nos amb Gle nn Close en xandall passejant els seus dos gossos pelfut blancs!!! No, Nico... no li vaig demanar un autògraf... i tampoc m'hi vaig fer una foto, em va saber greu molestar-la!! Durant la resta del matí vam fer moltes fotos però no ens vam topar amb cap altre famós. 3 hores més tard sortíem del parc prop de la 5ena avinguda. Davant nostre hi havia un carrer (no sé quin) tallat per motiu de la celebració del "dia de la Bastilla", i hi havia tanta gent que no hi cabia ni una agulla! El carrer sencer estava impregnat del deliciós olor a menjar provinent de les paradetes que hi havia a banda i banda... majoritàriament de fruita i crepes!! Vam visitar la botiga de joguines FAO Schwarz, on vam assistir a un dels shows en què dos dels dependents interpreten diversos temes musicals en el piano gegant de la mítica pel·lícula de Tom Hanks "Big", i fou genial!! També vam fer un cop d'ull a la botiga Disney, la botiga del canal de televisió CBS -on no vaig poder comprar la desitjada samarreta de Heroes "Save the cheerleader... save the world"-, la catedral de Sant Patrici, el centre Rocke feller... Vam tornar a Times Square, on volíem comprar entrades per a veure un musical. Teòricament, podríem haver vist Chicago o Grease per 60$ però en Yanwar no tenia cara de voler-se'ls gastar, així que vam pagar-ne 36 per anar a un teatre de miniatura a veure The fantastic ks, un musical Off Broadway molt entretingut i molt ben interpretat que jo desconeixia totalment, però porta més de 40 anys interpretant-se a Broadway! Després del musical vam anar sopar i abans de la 1 ja era al llit, aquest cop en una habitació diferent del mateix hostal... Aquest dia 2 persones em van fer comentaris respecte la meva samarreta; la primera fou un depedent de la botiga Disney: "Hey, great t-shirt!", la segona fou una dependenta de la botiga de la CBS: "I bought that t-shirt for my flatmate. It's hysterical!".

Dilluns 14

E n Yanwar està a Nova York fent un summer internship a Bloomberg L.P. així que havia de treballar. A les 11:30 vam quedar a la porta de l'empresa per a què m'hi fes un petit tour. No us podeu ni fer la mínima idea de ho acollonant que és Bloomberg L.P. Fins aquell dia, tan sols havia vist coses similars a les pel·lícules! Hi ha tanta pasta allà invertida que espanta, sembla que els diners flueixin de cada cantonada! Reconec que sóc una complerta inculta en aquests temes, doncs fins que en Yanwar me'n va parlar desconeixia totalment l'empresa, però només fent un cop d'ull a la Wikipedia ja et pots fer una idea de per on van els trets:

El fundador, Michael Bloomberg, l'actual alcalde de Nova York, es troba a la posició 142 de la llista d'homes més rics del món de la revista Forbes.
Bloomberg L.P. compta actualment amb 10.000 treballadors.
Els ingressos anuals de Bloomberg L.P. al 2006 foren de 4.6 bilions de dòlars.

Després del tour, que em va deixar absolutament flipada, vam anar a dinar a un restaurant cubà. En acabar de dinar en Yanwar i jo ens vam acomiadar... fins al dia menys pensat! Sola, vaig tornar a Times Square per a fer les darreres compres a la botiga M&M's i al Toys 'R' Us, a tirar les darreres fotos i a enviar unes quantes postals. A les 4:30 pujava al bus de línia M60, una parada més enllà del meu hostal, que porta a l'aeroport de La Guardia travessant Harlem i passant per Queens... interessant trajecte en bus! Aquest dia moltes persones es van fixar en la meva samarreta; la primera d'elles, una dona al metro, no podia aguantar-se el riure cada cop que la mirava. La darrera, l'agent de duana que em va atendre a l'aeroport de Montréal, va reconèixer la meva samarreta de seguida i es va declarar fan de la botiga on la vaig comprar, SnorgTees.com. Fou una situació bastant bizarra... vam parlar de les nostres respectives samarretes una bona estona i la conversa va acabar amb mi recomanant-li a ella veure Heroes i ella desitjant-me a mi que passés un bon dia.

PD: Ah, sí! I teniu moltes, però que moltes més fotos, aquí.

Festival internacional de jazz de Montréal

2008-07-11T06:00:00.019+01:00

Iep!!! Sembla que els dies passen més ràpid a mida que la meva estada a Montréal s'apropa a la seva fi... senyor! Necessito més temps per a assimilar tot el què ha succeït durant els darrers dies i tot el què succeirà durant els propers dies, necessito posar en ordre les meves idees i els meus sentiments i fer balanç de l'experiència!! Però això encara pot esperar... "First things first", que diríem aquí :P

I és que la setmana passada fou, possiblement, la setmana més genial dels darrers 6 mesos. Per què?, voldreu saber. Doncs perquè va tenir lloc...

El Festival internacional de jazz de Montréal, 2008

Tothom, absolutament tothom a Montréal, m'havia explicat les mil meravelles del festival de jazz, l'esdeveniment més important de l'estiu, o fins i tot de l'any, a la ciutat. Quan remugava pel fred de l'interminable hivern montrealenc, els meus amics "locals" no deixaven de repetir-me "Ja veuràs quan arribi l'estiu, Montréal és la millor ciutat del món... i hi ha el festival de jazz!!". Quanta raó!!

El festival de jazz de Montréal no és com les festes de la Mercè. Aquestes no li arriben ni a les soles de les sabates -amb tot el respecte- al festival de jazz de Montréal. És més que un esdeveniment, és una experiència, i s'ha de viure per a entendre el què dic. El festival durà tota una setmana (10 dies en realitat) i hi havia concerts de 12 del migdia a 1 de la nit, cada dia!

La meva primera nit al festival, la del divendres 27 de juny, no podia creure el què veia. L'àrea al voltant de Place des Arts (al centre de la ciutat), on s'havien muntat els més de 10 escenaris del festival, estava abarrotada de gent de totes -literalment totes- les edats. El festival d'enguany oferia més de 700 concerts, la gran majoria dels quals eren gratuïts i al carrer, a l'aire lliure. També hi havia concerts de pagament, és clar. Ni més ni menys que artistes com Woody Allen i la seva banda de jazz, Aretha Franklin, The Wailers, Al Green i molts més oferien concerts privats "en acústic", a preus astronòmics.

Aquell primer divendres vaig anar a veure a Jake Shimabukuro, el millor ukuleleista del món i, evidentment, un dels meus ídols. No només toca l'ukulele de manera excepcional, sinó que és hawaià d'ascendència japonesa, [i, per consegüent] és de tamany de butxaca i és adorable. Fou un concert unplugged preciós!! I el millor de tot és que, després del concert, en Jake va signar autògrafs i es va retratar amb tothom qui va voler... i jo vaig voler, és clar! :P Després del concert de'n Jake vaig veure a Martha High and the Shaolin temple defenders. Dissabte per la nit vaig anar a veure els focs artificials de La Ronde des del port, i després em vaig trobar amb na Xiaoxi i vam veure acabar el concert dels Scrapomatic. Diumenge al vespre en Javi, na Xiaoxi, en Kyle i jo vam quedar per a prendre unes birres al pub Hurley's i després vam anar a veure Jamaica to Toronto, que fou la booooooooomba!!!!

Entre setmana, malauradament, no em vaig passar pel festival, a excepció del divendres 4 de juliol, que vaig anar a veure a Bob & Bill a la sala Metrópolis, amb l'Anna i en Javi. Bruuuuutaaaaaal concert, vaig arribar a casa a les 3 de la matinada! Al dia següent, dissabte, l'Anna, en Javi i jo ens vam tornar a reunir per a veure els focs artificials "de turno", aquest cop des del pont Jacques Cartier, on el país representant era Corea del Sud. El pont queda pràcticament a sobre del parc d'atraccions La Ronde, així que us podeu imaginar com es veuen -i, sobretot, com es senten- els focs artificials des d'allà dalt! L'espectacle posava la pell de gallina i, per a acabar-lo de rematar, la sensacional "traca final" anà acompanyada de l'Obertura 1812 de Tchaikovsky.

Diumenge, tot i sabent que les entrades pel concert de Yoav estaven esgotades, vaig apropar-me fins al pavelló Heineken i, oh! miracle!, vaig aconseguir una entrada "de peu" que em va fer la persona més feliç del món. Si el seu primer disc ja és absurdament bo, no us podeu imaginar com és en directe. Ell solet amb -NOMÉS- la seva guitarra acústica ho fa tot!! La meva felicitat va ratllar l'èxtasi quan Yoav va aparèixer després del concert per a signar autògrafs i fer-se fotos amb els seus fans. I així, amb aquesta guinda, vaig posar fi al meu festival de jazz particular, tot desitjant que aquest no hagués acabat mai, i que l'any que ve en pugui tornar a gaudir, doncs el festival celebra el seu 30è aniversari... i promet ser memorable!

I per avui m'acomiado ja, que dintre d'unes hores estaré agafant un vol cap a Nova York, on hi vaig a passar 4 dies (un "cap de setmana llarg") i a visitar al meu amic Yanwar. La setmana que ve us explico què tal per la gran poma, i us avanço la meva següent aventura, la darrera abans de tornar a Barcelona... De moment només us puc dir que serà més a l'oest i encara molt més al sud de Montréal!! ;P

La visita de ma mare i ma germana, part II

2008-07-03T05:06:00.032+01:00

En llevar-me aquest matí he sentit una punxada de tristor al cor. "Què cursi" pensareu alguns. Tant me fa el què penseu... aquest és el meu darrer diumenge a Montréal, i només de pensar-hi m'ha envaït la tristor. Però ja tindré temps de posar-me nostàlgica i fer balanç de la meva estada en un altre post, més endavant. Avui us faré un resum de...

La visita de ma mare i ma germana, part II

Frustrats els plans de venir a visitar-me dels meus estimats amics Sandra i Albert, ma mare i ma germana van decidir venir a passar Sant Joan a Montréal. Aquest cop no va haver-hi imprevistos aeris i van arribar divendres 20 de juny per la tarda. Aquell dia hi havia jam session de presentacions a l'equip del laboratori de modelatge, simulació i disseny, però em vaig escapolir a temps de reunir-me amb la Núria i ma mare a l'hotel que els havia reservat, molt a prop de casa meva, al parc Jeanne Mance: Casa Bianca. Aquell cap de setmana, com havia succeït durant el cap de setmana de la Fórmula-1, hi havia fira al carrer St-Laurent.

La fira al carrer St-Laurent és un dels events que més m'han agradat de les darreres setmanes, és genial! Fa que el barri del plateau Mont-Royal sembli encara més un poble per si mateix, res a veure amb la resta de la ciutat. Com que és el carrer amb més diversitat cultural de Montréal, la barreja de races, colors i olors que es barregen és impressionant. Cada botiga, bar i restaurant munta una paradeta al carrer i hi ven la seva mercaderia, alhora que ofereixen preus i productes especials. Així doncs, vam caminar fira avall fins al carrer Prince Arthur i vam sopar en un restaurant mexicà molt acollidor.

Dissabte fou un dia de compres, bàsicament. Vam patejar rue St-Catherine fins a Atwater, parant a pràcticament totes les botigues (que no comprant!). La Núria es va comprar un iPod nano, i jo vaig fer realitat el desig que perseguia des de feia anys... em vaig comprar una preciosa Nintendo DS color blau cobalt. No fou un rampell, no us penseu, fou una decisió molt meditada, i en gran part impulsada pel fet que el dia 22 de juny sortia a la venda el Guitar Hero On Tour per a DS.

Aquell dissabte per la nit tenia lloc el primer espectacle de focs artificials de l'edició de l'International des Feux Loto-Québec d'enguany. El país convidat era França, representada per l'empresa pirotècnica Prestatech Artifices. Ma mare i ma germana havíen embotit una coca de Sant Joan a la maleta i vam decidir encetar-la adelantadament. La vam dur al port vell dins la meva motxilla, i ens la vam menjar després de sopar, mentre veiem els focs artificials (disparats des del parc d'atraccions La Ronde, a l'illa Ste-Hélène) assegudes a la gespa.

Diumenge al matí vam tornar al port vell, aquest cop per a visitar el museu de la ciència. Tenien una exhibició sobre extraterrestres que pintava molt bé però, tot i ser prou interessant, me n'esperava molt més. La sala Science 26 sí que em va semblar molt divertida i molt didàctica... llàstima que vaig escardar la pantalla de la meva càmera de fotos en dur-la a la butxaca del cul quan vaig provar el seient de claus de faquir. De tornada cap al centre vam visitar la Basílica Notre-Dame de Montréal, I-M-P-R-E-S-S-I-O-N-A-N-T! De nou al Centre Eaton em vaig comprar el Guitar Hero On Tour (yay!), i després vam anar a veure els "ta m-tams "a l Mont-Royal. No hi havia tanta gent com en anteriors diumenges però, tot i així, era prou impressionant de veure i, sobretot, de sentir. Per a sopar vam anar al restaurant Au Pied de Cochon (òbviament, recomanat a la meva guia).

Dilluns vam llogar un Toyota Matrix nou de trinca, blanc immaculat, preciós, i el vam conduir fins a Ottawa, la capital de Canada. Val a dir que és una ciutat molt petita i molt avorrida, i, per motius que desconec, estava pràcticament deserta. Vam voltar pel centre i vam visitar el Parlament, que és preciós i molt imponent. O bé amb motiu de les celebracions de la festa nacional de Québec (Sant Joan Baptista, al dia següent) o bé amb motiu de les celebracions de la festa nacional de Canada (l'1 de juliol) havien muntat un enorme escenari cobert davant de l'edifici principal del Parlament. Vam dinar al restaurant Dunn's, perquè ja el coneixia de Montréal i m'encanta. Després vam creuar el pont Alex andra i vam visitar el museu canadenc de la civilització, súper interessant, em va agradar molt!!!

A les 6 de la tarda Ottawa ja estava més que mort, enterrat. A aquella hora ja no quedaven obertes ni les cafeteries! Per l'amor de Déu, quin avorriment de ciutat! Així que vam conduir de tornada cap a Montréal i, havent arribat, vam anar al supermercat Provigo a comprar quatre tonteries per a sopar: maduixes de Québec, formatge i bastonets de pa. Ens vam asseure a un banc del parc Jeanne Mance a menjar... quasi un picnic! A les 11:30 ens van tancar les llums així que ens vam retirar.

El dimarts, sorprenentment, el centre de Montréal estava totalment desert, suposo que perquè, en ser festa nacional i estar tancades les botigues, la gent pensaria que era tonteria sortir de casa. Ma mare i ma germana van aprofitar per a comprar alguns souvenirs i, tot passejant pel carrer Ste-Catherine, vam advertir que l'esglèsia St-James anunciava un concert gratuït per a les 12:30 del migdia així que, pensant que seria gospel, hi vam anar de cap. Va resultar ser un "concert de campanetes", una cosa que no havia vist mai en ma vida però que em va encantar. Els músics ("tocadors de campanetes", o "campaners") eren nois i noies d'entre 14 i 17 anys, els Calvin and Chapel Handbell Choirs de Red Bank, New Jersey. Després del concert, i de camí a casa meva, vam aturar-nos a dinar a Chez Cora. Una mica abans de les 4 de la tarda, m'acomiadava de ma mare i ma germana al carrer St-Urbain, sabent que ens tornarem a veure molt aviat.

La part més trista de tot plegat fou que em vaig haver d'acomiadar de'n Triki, perquè al juliol té compromisos, i perquè no pot acompanyar-me a les meves properes aventures... són massa perilloses pels monstres de les galetes... Després d'aquests mesos de convivència en Triki era per a mi més que un company d'habitació... quasi un germà. El trobo a faltar!!

La resta del dia el vaig passar a casa de'n Javier el panameny, que complia 25 anys. Es va reunir un grup molt internacional de persones i vam fer una barbacoa, vam menjar pastís/sos, vam parlar, vam tocar música... i a les 11 de la nit caminava cap a casa meva, aquest cop sentint nostàlgia per quant trobaré a faltar Montréal.

Cap de setmana a Québec, part II

2008-06-20T03:53:00.019+01:00

Cap de setmana a Québec, part II

A les 9 del matí ja erem en peu. Després de la reconfortant dutxa vam baixar a esmorzar al buffet de l'hostal: croissants, torrades, bagels, fruita, sucs, cafès, iogurt... la conya! A fora plovia amb mala baba, i amenaçava amb fastiguejar-nos el dia. Vam fer unes partidetes de futbolí mentre esperàvem que amainés. A les 11 la pluja s'havia aturat i vam sortir de l'hostal, camí del port (novament). Vam xafardejar botigues una bona estona; en una d'elles vaig tirar, de forma totalment accidental i per efecte dominó, una caixa de piruletes. No en va sobreviure quasi ni una... la dependenta me les volia fer pagar però al final m'ho va perdonar quan li vaig fer veure que la culpa havia estat de la mala disposició de la mercaderia a la botiga i no meva. En Kyle es va comprar un barret de mafiós i no se'l va treure en tot el dia...

Després de tornar a passejar per la Rue du Petit Champlain i el Châte au Frontenac ja se'ns havien fet les dues la tarda així que ens vam tornar a entaular. Aquest cop en un restaurant encantador a la Rue St-Louis anomenat L'omelette, on vam dinar com marquesos. Vam animar durant una estona els incontables ramats de ciclistes que circulaven a gran velocitat en direcció a la meta de no-sé- quina competició que es celebrava a Québec aquell diumenge. Després ens vam arribar a l'ajuntament i vam passejar fora de les muralles de la vella ciutat, pel Parc des Champs-de-Bataille. Aquest parc és immens, i en ell s'hi troben les famoses planes d'Abraham, on es va lliurar la d eci siva batalla entre britànics i francesos que els segons van perdre i va decidir el futur de Canada.

Havent paït i fet el gos una bona estona, vam pujar a la minivan i ens vam posar en direcció a les cataractes de Montmorency. O això pensava jo fins que, quan feia 20 minuts que conduïa, em vaig adonar de què en Javi havia estat llegint les instruccions per a arribar a l'aeroport de Québec. Fou un error afortunat (o el destí) perquè, en parar al pàrking d'un centre comercial per a donar la volta, vam tenir la possibilitat de veure (i, sobretot, sentir) des de lluny l'impressionant esp ectacle aeri que s'estava celebrant a l'aeroport, amb raó de les festivitats del 400è aniversari de Québec. Veure F/A-18 Hornets fent loopings en formació de romb posa la pell de gallina.

Després d'aparcar a les cataractes de Montmorency vam tirar escales amunt fins dalt de tot, creuant el pont que penja sobre les mateixes. Vam fer el burro una bona estona, saltant tots alhora sobre el pont per a intentar capturar un momento Kodak, i després en un parc infantil. La tornada la vam haver de fer a peu també perquè el telefèric que hi ha dalt del parc ja havia tancat quan hi vam arribar. Un cop fórem prop del final de les escales, en Charles, en Willer, en Kyle, en Javi i jo vam ser tan agosarats de baixar fins a la plataforma que hi ha just davant de la base de les cataractes. Sembla que només és vapor d'aigua, però vam acabar més mullats que la nit anterior. Crec que em vaig xopar fins a la boca de l'estómac, per no dir quelcom més malsonant.

Cap allà les 8 del vespre posàvem rumb a Montreal. La tornada fou més ràpida i sense incidents. Mentre en Javi em donava conversa, tots els nostres nens dormien en silenci a la part del darrere de la minivan. Ens vam aturar a les 10:30pm per a repostar i sopar a un A&W; a les 11 arribàvem a Montreal, i a la 1 em ficava al llit... a Morfeu no li vaig durar ni cinc minuts.

I, altre cop, teniu més fotos aquí.

Cap de setmana a Québec, part I

2008-06-20T03:08:00.018+01:00

Aaaarghhh quin estrès! Quanta feina! Sabia que em passaria això, ho sabia... és ho que comporta la procrastinació quan es practica amb massa assiduïtat... acumulació! Em queden escasses cinc setmanes d'estada a Montreal i tinc molta, molta feina pendent! Però també tinc molts plans i moltes ganes de viatjar, així que pel cap de setmana passada vaig organitzar una sortida a Québec...

Cap de setmana a Québec, part I

El proper 3 de juliol Québec celebra el seu 400è aniversari i, com us podeu imaginar, l'han posat molt guapa, així que era obligat fer-li una visita. Vam ser 7 persones (i un monstre): Javier, Willer, Kyle, Cristina, Xiaoxi, Charles, Triki i jo. Vam llogar una minivan, i he de dir que he superat amb èxit el repte de conduir-la, ara ja estic preparada per a intentar conduir un minibus o un autocar xD

Havia planejat el cap de setmana al mil·límetre, amb tot de visites cultural-històriques, i al final no vam fer res de res, però no em va molestar en absolut perquè m'ho vaig passar molt, mooooolt bé. Vam quedar dissabte a les 10:30 del matí i, com era d'esperar, alguns dels membres de l'equip van fer tard. No tan sols això... en Willer no es va presentar i tampoc agafava el telèfon. A les 11:30 vam decidir marxar sense ell, en vista de que no donava senyals de vida. Eren quasi les 12 i ja ens havíem perdut, sense ni tan sols haver sortir de Montreal encara, que en Willer truca a en Kyle i li explica que ens havia estat esperant durant quasi una hora a la porta equivocada de la universitat. Faig marxa enrere, recollim a en Willer... i ens posem en camí cap a Québec un altre cop.

A falta d'impressora, vaig haver de copiar a mà les instruccions del GoogleMaps per arribar fins a Québec, per sort és tan senzill com trobar la Autoroute Transcanadienne i conduir-la durant 222km. No té pèrdua. Vaig estrènyer bastant la minivan, mentre en Javi feia de copilot i DJ, regalant-nos amb la seva col·lecció complerta de cd's d'ska. Al fons de la minivan en Kyle, na Cristina i na Xiaoxi s'havien muntat la petita Chinatown i parlaven de ves-a-saber-què. En creuar el magnífic pont Pierre-Laporte em va envair l'emoció... ja quasi érem a Québec. Les errònies indicacions del meu nefast copilot ens van dur a perdre'ns un altre cop, però finalment vam arribar a l'Auberge Internationale de Québec, a les 4:30 de la tarda.

Després de deixar bosses i aparcar la minivan, vam sortir a explorar la petita ciutat dintre dels vells murs. Vam començar a fer fotos a discreció; vaig introduir als meus companys a en Triki i a la pràctica de retratar-lo en tota mena d'escenaris i situacions, com més divertides millor. A tots els va semblar adorable (bé, en Kyle el va pegar una mica al principi, però després es van fer amics). Vam arribar-nos fins al port i, altre cop seguint els suggeriments de la meva guia, ens vam entaular a sopar a les 5:30 a la terrassa del Buffet de l'antiquaire. No havent dinat (ni esmorzat, la gran majoria dels membres de l'expedició), teníem la gana d'un tiranosaure.

Havent sopat vam caminar plàcidament de retorn cap a l'hostal, a buscar roba d'abric. 14 de juny i la temperatura devia rondar els 10º. A les 7:45pm havíem d'estar a la 98 Rue du Petit Champlain per a començar el Ghosts Tour of Québ ec a les 8 del vespres. A 5 minuts d'arribar-hi va començar el mini-diluvi universal. En arribar al punt de reunió va parar de ploure de cop... la llei de Murphy! Però nosaltres estàvem xops de cap a peus, com si ens haguéssim llançat a una piscina vestits, literalment. No recordo el nom de la nostra guia, però feia molt de teatre, carregava una vella llàntia "a espelmes" i duia una disfressa d'allò més autèntica... tan sols li faltava tenir les orelles punxegudes per a semblar un elf. Ens va passejar per diferents racons del casc antic de Québec, tot explicant-nos llegendes i històries d'assassinats, vaixells enfonsats i fantasmes que es remunten als primers anys de la ciutat. Vam acabar el tour visitant "l'edifici més embruixat de Québec", la Catedral de la Sagrada Trinitat... a les fosques!! Jo de fantasmes no en vaig veure, però les cares dels meus companys a les fotos que vaig fer-hi són absolutament acollonants.

Vam acabar la nit bevent cervesa i escoltant música en directe en un petit pub prop de l'hostal, fins passada la 1 de la matinada. A l'hostal ens havien donat un dormitori de 8 llits (4 lliteres) i hi teníem un company desconegut qui, ens va assegurar na Cristina en arribar la primera a l'habitació, dormia despullat. No vaig dormir massa còmodament, però vaig dormir.

Teniu moltes més fotos aquí.

El 4079 de rue Clark

2008-06-01T22:34:00.005+01:00

No és que estigui en ratxa postejadora, simplement estic creativa. De fet, estic creativa perquè estic avorrida. I estic avorrida perquè aquest cap de setmana ha estat plovent a quasi totes hores i, si plou, em quedo a casa. Curiós, no trobeu? A l'hivern, quan estàvem per sota els -15º de temperatura i nevava, sortia a passejar per Montréal tot el dia durant el cap de setmana. Però, a la primavera, si plou em quedo a casa.

Així que he decidit gravar un vídeo per a ensenyar-vos el pis on visc. Espero que us agradi, és força llarg però crec que satisfarà la curiositat dels meus fidels lectors :P

Bona setmana i bona sort amb els exàmens, per a aquells que en tingueu!

McGill Computer Science Alumni Open House

2008-05-30T03:11:00.021+01:00

El passat divendres 16 de maig vaig tenir la sort de poder assistir a un esdeveniment molt especial per a la facultat d'informàtica de McGill, la primera edició del Computer Science Alumni Ope n House. Aproximadament un mes abans, en Reehan m'havia demanat si voldria fer un pòster per a presentar durant aquest esdeveniment, i jo no tenia ni fava de què anava ni havia fet mai abans un pòster però vaig acceptar perquè em va semblar molt interessant. Per manca de recursos el meu pòster no fou tal cosa sinó 10 folis enganxats pel darrere amb cinta aïllant d'embalar, però va quedar bastant bé. El contingut del pòs ter, com us podeu imaginar, és el projecte que estic desenvolupant aquí, al Laboratori de Modelatge, Disseny i Simulació (MSDL).

En què consistia l'Alumni Open House? Doncs, amb l'excusa de celebrar una reunió d'antics alumnes (alumni en anglès), alguns d'aquests foren convidats a parlar sobre les seves vides laborals un cop acabats els estudis, i recordar les seves experiències personals i anècdotes de la seva època com a alumnes de McGill. La xerrada d'obertura a càrrec d'una de les vaques sagrades de la universitat, Godfried Toussaint, fou entranyable i molt didàctica: en una hora ens va fer un recorregut per la seva vida tot parlant-nos de geometria, de música, i dels inicis de la facultat d'informàtica, de la què ell en fou primera promoció.

Després del primer coffee break del dia, van haver-hi 6 xerrades molt curtes. Entre les més interessants la del Dr. Mohammad Ali Almulla, que actualment és professor d'universitat, presentador d'un programa de televisió i conseller de noves tecnologies al govern del seu país, Kuwait; i la del Dr. Paul Anthony Kruszewski , que ha dedicat la seva vida a desenvolupar videojocs i actualment treballa a la seva pròpia companyia, GRIP Entertainment.

La segona xerrada més interessant del dia, havent dinat, la donà Alan Emtage, natural de Barbados, el creador (juntament amb Bill Heelan i J. Peter Deutsch) del què és considerat el primer motor de cerca d'internet, Archie. Després d'aquesta xerrada uns quants alumnes de Master (com en diuen aquí a l'enginyeria superior) i de PhD (doctorat) p resentaven els pòsters dels projectes q ue estan desenvolupant a la facultat d'informàtica de McGill. Entre ells estava jo, que ni tan sols sóc alumna de la universitat, però em sentia com si ho fos.

El més guai de tot és que em van donar una targeta d'identificació amb el meu nom i la corretja de McGill, i no només molava la tira i em feia sentir important sinó que, a més, hi havia menjar i beure gratis tot el dia. Durant la presentació del pòster (de 3 a 5 de la tarda) se'm va apropar un home que semblava interessat en el meu projecte, em va fer unes preguntes i després em va demanar si estaria interessada en treballar a Montréal i em va donar la seva targeta tot afegint "Si t'ho penses truca'm". Vaig flipaaaaaaaaaaaaaar!!!

Per la nit hi havia un banquet molt elegant a la Thompson House, un antic edifici de la universitat reconvertit a pub i sala de recepcions. Però resultà que hi havia més gent a sopar de la què esperaven i no cabíem tots al mateix menjador així que, mentre els VIPs prenien filet mignon al segon pis, un grup bastant gran d'alumnes resignats vam sopar pizza i sangria al primer pis. Acabant de sopar vam pujar al segon pis per a gaudir del concert dels The Algorhythmics, una banda integrada per professors de la universitat amb un repertori musical molt ampli.

Vam ballar animadament al ritme de "Crazy little thing called love", "Surfing USA", "Jump, jive an' wail" i moltes altres. Quan el concert va acabar i ja només quedaven quatre gats a la Thompson House, Javier, Kyle i jo vam anar a continuar ballant a Qlimax, un club del Plateau Mont-Royal. No sé què m'havia picat aquell dia que, tot i estar rebentada i morta de son, vaig estar ballant a la pista fins que va ser l'hora de tancar i ens van fer fora -tot i que cap al final ja ballava sense ganes i per inèrcia-. Val a dir però que aquí els clubs tanquen a les 3...

White river rafting a la Rivière Rouge

2008-05-23T19:01:00.037+01:00

Amb un parell de setmanes de retard, i perquè ja toca renovar el blog (oi Nico? :P), us vaig a relatar amb tot detall la meva experiència fent...

White river rafting a la Rivière Rouge

Dissabte 10 de maig, ben d'hora pel matí, una servidora es presenta a l'oficina de Discount rent-a-car a la cantonada de Maissoneuve amb Union, al centre de Montréal. Em donen les claus d'un Toyota Yaris Sedan gris que, tot i ser molt nou, ja porta quasi 20.000km de rodatge. És el primer cop que condueixo un cotxe automàtic i estic temptada de preguntar-li a l'encarregat del garatge cóm funcionen les marxes però, donades les circumstàncies, trobo més adequat descobrir-ho per mi mateixa. A les 10:15 aparco el cotxe davant de Chez Cora, a Avenue du Parc, i al poc arriben, molt puntualment, Yanwar, Xiaoxi, Charles i Javier acompanyat de Simca. Fem un esmorzar ben potent, amb la calma, i a les 11:35 ens posem en camí cap a Rivière Rouge.

Enfilem Avenue du Parc i al poc ja som a les afores de Montréal, deixant enrere el centre comercial de Carrefour Laval per l'autoroute des Laurentides. Les direccions de Propulsion per arribar al seu centre d'activitats diuen "al final de l'autopista 50, girar a l'esquerra"... literalment: l'autopista acaba en un descampat de terra. Travessem un parell de pobles molt petits, amb les cases de dos pisos a banda i banda de la carretera, envoltades d'enormes extensions de terra de conreu, gespa i bosc. El paisatge és preciós, tan verd, tan espaiós, tan diferent de la gran ciutat...

En arribar a Propulsion (sense perdre'ns!) ens registrem per l'excursió i ens informen de que la temperatura de l'aigua del riu avui és d'uns agradables 6º. Ens embotim ens els vestits i les botes de neoprè, agafem una armilla salvavides, un rem i un casc cadascú, i pugem a l'autobús escolar. La conductora trepitja l'accelerador sense cap mena de miraments, com si es tractes d'un cotxe de rallies, i us sorprendríeu de les velocitats que agafen aquests autobusos. Observant el riu per la finestra veiem una cascada molt violenta d'uns 4 metres d'alçada o més, i desitgem que no formi part del recorregut en raft. 25 minuts més tard arribem a la riba del riu des d'on començarem la nostra excursió.

La nostra instructora, Marie-Hélène, una francòfona maquíssima que no deu tenir ni 25 anys, ens dona les instruccions bàsiques de supervivència en el riu, en un anglès una mica rovellat. Insisteix en les tres normes bàsiques que devem recordar en cas de caure a l'aigua: "Relax, relax, relax". Ens embarquem en el nostre raft amb dues persones més; en Charles i jo anem al capdavant, on, descobrim amb joia, no hi ha estreps on agafar-se amb els peus. Marie ens dona les instruccions pràctiques de rem i les assagem: forward, back, back right, back left. Ens demana que repetim les seves ordres ben fort per a fer-li saber que l'hem sentit i l'hem entès. Nosaltres no ens limitem a repetir-les, sinó que les cantem: "foooorward! foooorward!".

Curiosament, els ràpids més bèsties es troben al principi del recorregut i no a l'inrevés, com acostuma a ser. En entrar al primer ràpid Marie crida "Forward!" i, amb l'adrenalina corrent a dojo, remem endavant amb força sota una onada d'almenys 3 metres d'alçada. Durant uns breus segons el raft es posa molt vertical, jo surto disparada cap amunt i tota la meva massa corporal es troba suspesa a l'aire. Afortunadament, aterro dins el raft. Emocionats i xopats comentem la gran onada en sortir del ràpid i Marie ens diu: "Hey guys, it's okay but, when we were in the rapid, I said 'back!' and you kept paddling forward"; la mirem penedits i ens disculpem i ella ens demana que estiguem més atents i afegeix: "But it's okay, it was so cute... I said 'back!', and you kept singing 'foooorward! foooorward!'" xD De tots els rafts que anem (uns 6 si no recordo malament), l'únic que no ha bolcat o ha perdut tripulants ha estat el nostre.

Durant els trams tranquils del recorregut li fem preguntes personals a Marie; ens explica que estudia biologia, que se'n va a passar l'estiu a un centre de recerca al pol nord, que és monitora de rafting des dels 18 anys, i que als hiverns és musher (conductora de trineus tirats per gossos). Ens ensenya a reconèixer els arbres dels marges del riu, i els ocells que el sobrevolen. Ens confessa que, després d'haver tallat amb el seu anterior xicot, un auró ("arce"), està buscant un roure. Quan passem al costat d'una enorme roca, al costat esquerre del riu, Marie ens explica que en aquest preciós paratge s'hi han rodat diverses pel·lícules, entre elles Timeline; resulta que el castell de La Roque va ser construït i destruït en tan sols unes setmanes, dalt de tot de l'enorme roca.

Uns quants ràpids més tard, travessant més paratges preciosos, Marie ens avisa de que ens apropem a la cascada, anomenada "the devil's door", i se'ns posa el culet petit. "Estàs de conya" li diem, i ella, molt seriosament, ens diu que no, i que la cascada l'hem de fer nedant, i ens recomana que ens agafem tots de les mans i formem un cercle o una "conga", que així serà més difícil que la corrent ens xucli cap al fons. Ens mirem les cares amb una barreja de pànic i emoció. "Tu també?" li preguntem; no, ella no, ella es queda al raft. Quan som molt a prop de "the devil's door", Marie ens fa saltar del raft. L'aigua està increïblement freda però no és la major de les nostres preocupacions ens aquells moments; formem un cercle i... som-hi!!

The devil's door no és cap cascada, Marie ens ha ben enganyat! És tan sols un pas estret entre dues parets rocoses molt altes, on la corrent és molt ràpida i hi ha molts remolins. La veritat és que l'experiència és divertidíssima, i riem i cridem com micos quan Marie ens recull després de travessar el ràpid. Al poc arribem al final del recorregut i devorem el petit snack consistent en sopa, panets, pomes, fruits secs i muffins de xocolata. Ens tornem a enfilar dalt de l'autocar i, passades les 5 de la tarda, tornem a ser al principi del recorregut per a la segona baixada. Aquest cop Javier i Xiaoxi van al capdavant.

En entrar al primer ràpid, Marie ens porta pel cantó més xungo, i quina diferència! La onada que s'alça davant nostre sembla la pendent del Dragon Khan, i Javier cau a l'aigua d'esquenes per la borda. I-M-P-R-E-S-S-I-O-N-A-N-T! Tot i així, la segona baixada pel riu no és tan emocionant, tret de la pertinent remullada per a travessar "the devil's door". En arribar al final del recorregut, recollim els rafts, pugem a l'autocar i tornem al centre de Propulsion. El sol es pon mentre ens traiem els vestits de neoprè, prenem una dutxa calenta, i ens fem uns riures veient el vídeo de les espectaculars caigudes i bolcades en el primer ràpid.

Per a sopar, amanida verda, patates al caliu, pa de motlle i bistecs a la planxa, rememorant els millors moments del dia, i compartint el meu darrer paquet de pernil serrà acompanyat de pa amb tomàquet amb els meus companys. Passades les 9 del vespre enfilem la marxa de tornada cap a Montréal; en Javier em dona conversa durant el trajecte mentre, al seient del darrere, Yanwar, Xiaoxi i Charles dormen plàcidament. En arribar a Montréal ens aturem a comprar bagels a Fairmount bagel i després deixo a cadascú a casa seva. Quan em fico al llit, les agulletes als braços m'estan matant de dolor... però què més dóna, ha estat un gran dia!

Music, Magic and Make Peace Tour

2008-05-13T03:32:00.039+01:00

"Vaja, ja anava tocant!", això estàs pensant, oi Nico?? Doncs mira, m'he decidit a escriure avui per a satisfer la teva curiositat (i, de pas, la de tots els meus fidels lectors :P). He creat tanta expectativa sobre la nit del dilluns 28 d'abril que, quan haureu acabat de llegir-ne la meva crònica, us semblarà que no n'hi havia per tant.

Que què va passar? Doncs, en realitat, res de l'altre món; que vaig assistir a un concert. Però no un concert qualsevol, sinó un autèntic espectacle de varietats que ha estat voltant Nord-Amèrica sota el títol "Music, Magic and Make Peace Tour". Tot plegat no era més que una excusa per a què Jason Mraz sortís de gira per a patrocinar el seu nou disc, "We sing, we dance, we steal things", que surt a la venda avui mateix, 13 de maig.

Per a començar la nit, el jove californià Justin Kredible -"com un mag, però més guai"-, que exercia de mestre de cerimònies entre actuació i actuació, va arrencar riures, aplaudiments i crits d'admiració al públic, amb els seus increïbles trucs. Tot seguit van sortir a l'escenari els The Makepeac e Brothers, que de veritat són germans i de veritat es diuen així (mola o què??). Eren tres nois molt macos acompanyats d'una guitarra, un baix, una caixa de percussió i un ukulele (esporàdicament), tocant una música molt senzilla, i em van encantar... a mi i a tothom!
Justin Kredible va tornar a sortir a fer trucs de màgia abans de presentar al següent "teloner", Bushwall a. Primer va fer volar una taula, després va fer sortir a una parella a l'escenari; va fer aparèixer la clau del seu cotxe -del clauer que la noia s'havia amagat a l'escot al principi del truc- dins un sobre, dins una cartera a la butxaca del noi, i l'anell de la noia penjant del clauer, dins el seu escot. Totalment In-Kredible!

La música de Bushwalla no és massa del meu estil, però el tio és tan summament divertit i et fa passar una estona tan genial que la música és ho de menys. L'acompanyava la banda de Jason Mraz, camuflada emprant cinta adhesiva negra per a fabricar-se patilles, bigotis i perilles falsos. Fins i tot Jason Mraz mateix, amb una graciosa cella arquejada de celo, estava al teclat i l'ukulele, i fou introduït per Bushwalla com a "Johnny Eyebrow".

Després de mitja hora de descans, Justin Kredible va ensenyar-nos un divertidíssim truc en què feu desaparèixer un plàtan i, a continuació, va muntar una tenda de campanya enmig de l'escenari de la què en va sortir... Jason Mraz menjant-se una poma!!

Jason Mraz és més que un cantautor amb molt de talent, és un ARTISTA de cap a peus. Va començar el seu recital amb una versió de "Rocket man" d'Elton John, va cantar els seus èxits més coneguts com ara "The remedy", "Bella luna" o "Geek in the pink", i ens va regalar quasi totes les cançons del seu nou disc, en aquell moment encara inèdites. Quan va arribar el moment de "I'm yours" el públic va embogir i, per a cantar la preciosa "Lucky", la canadenca Lesley Pi ke, de Toronto, va sortir a l'escenari a acompanyar a Jason Mraz (el vídeo és d'un altre concert però mola igual).

Després de fer sortir tothom a l'escenari de nou per a la foto, les presentacions i el comiat, Jason Mraz va tornar sol amb la seva guitarra pel bis, i va cantar "You and I both" d'una manera que em va fer posar la pell de gallina. Vaig tornar a casa totalment embruixada... i és que, a sobre de cantar tan bé, és tan adorable! :)

NOTA: Cap dels vídeos és meu però, no és fantàstic YouTube?? :P

Excursió al Parc La Fontaine: relat d'un diumenge de primavera a Montréal

2008-05-05T04:01:00.033+01:00

Hauria de fer un relat detallat de la I-N-C-R-E-Ï-B-L-E nit de dilluns passat, 28 d'abril, però em fa una mica de mandra així que ho deixo per a la propera i, a canvi, us deixo un breu resum del què he fet aquest diumenge...

Excursió al Parc La Fontaine

Francament, no crec que ni tan sols es mereixi dir-ne "excursió", perquè el parc La Fontaine el tinc, com aquell qui diu, al costat de casa. I, en comparació amb els parcs Mont-Royal i Jean Drapeau, el parc La Fontaine és una escopinada. Del petit llac que travessa el parc una meitat estava seca... i l'altra meitat bruta. El què sí hi ha, i a patades, són esquirols... En el transcurs de la gravació del següent reportatge videogràfic m'he vist encerclada per 4 esquirols famèlics i, durant una fracció de segon, he passat por xD

Especial atenció a l'esquirol blanc (tota una raresa!) i a com aquestes punyeteres criatures es mimetitzen amb el seu entorn (a.k.a. troncs dels arbres) com camaleons.

Després de l'excursió més curta de la història (45 minuts) m'he assegut a escriure una carta a la Brûlerie St.Denis (per si de cas surt el típic graciós, aclaració: la carta NO era per a la cafeteria, sinó per a la meva amiga alemanya Mareike), mentre degustava un "espresso marrachino" (cafè espresso amb escuma de llet i, atenció... NUTELLA! :D~). Una hora més tard, de camí a casa, he parat a la botiga La Vieille Europe del carrer Saint-Laurent, que és com "El racó del gourmet" del supermercat de El Corte Inglés, perquè m'ha sorprès trobar-me això a l'aparador:

Segur que endevineu què m'ha passat pel cap quan he vist la paletilla Campofrío... "No sabes las ganas que tengo de llegar a casa y comerme un bocadillo de...". Però encara m'he sorprès més quan he entrat a la botiga a xafardejar i he trobat això:

També haureu endevinat què m'ha passat pel cap en veure el pot de Cola Cao... "Yo soy aquel negrito del África tropical, que cultivando cantaba...". En fi, que he tornat a casa, he agafat la bossa del gimnàs, i he anat al McGill Sports Centre a afegir agulletes a les què ja tenia acumulades dels dos dies anteriors.

En arribar a casa, i amb tot el carinyo del món, he preparat una truita de patates i pa amb tomàquet per a compartir amb els companys de pis... però he sopat sola! La truita de patates m'ha sortit preciosa, i m'ha semblat necessari compartir-ne una fotografia amb vosaltres:

Finalment, i per a continuar amb les antigues costums, aquí us deixo una instantània Google Maps del meu recorregut d'avui:

Descans primaveral: una setmana a Barcelona

2008-04-28T00:23:00.007+01:00

Estic esgotada: aquesta setmana ha estat extenuant! Pels qui encara no ho sabien, he estat a Barcelona del 19 al 27 d'abril. El temps m'ha passat volant, però he fet tantes coses en 7 dies que em fa la impressió que he estat fora varies setmanes.

Abans de relatar-vos resumidament les meves vacances barcelonines, però, dono les gràcies a familiars i amics per aquesta setmana tan genial, alhora que demano perdó públicament a la resta de familiars i amics als qui voldria haver vist durant la meva curta estada i al final no ha pogut ser; quan llegiu com n'he estat d'ocupada ho entendreu...

Divendres 18
Estem a 20º de temperatura, no us podeu fer una idea del shock que això suposa quan la setmana anterior encara havia trepitjat neu. Agafo un taxi cap a l'aeroport a la 1 de la tarda, tot i que l'avió no surt fins a les 5pm. Facturo 32kg, pels pèls! Viatjo amb Swiss Air, vaig incomodíssima a la columna central de seients i quasi no dormo gens en tot el viatge, però l'avió està molt bé.

Dissabte 19
Arribo a Zurich a les 6 de la matinada, les botigues del Duty Free tot just comencen a obrir. M'estiro en un banc amb vistes a les pistes d'aterratge de l'aeroport i faig una becaineta. A les 9:30 m'enlairo camí de Barcelona en un avió d'Spanair. Em recullen ma mare i ma àvia a El Prat a les 12. Dinem, m'escarxofo al sofà una bona estona, acompanyem a la Núria a una boda i sopem a casa amb en Dalmau i na Maite: pa amb tomàquet, fuet, pernil, etc. i uns gin-tonics.

Diumenge 20
M'aixeco d'hora per culpa del jet lag. Faig el vago tot el matí, toco l'ukulele, venen els avis a dinar a casa, faig més el vago, toco l'ukulele, desmunto l'ordinador de sobretaula, netejo a consciència la caixa i els ventiladors, el dissipador de la CPU, la CPU... ho deixo tot llest per anar a LIFE Informática a l'endemà.

Dilluns 21
A les 10 del matí sóc a LIFE Informática, per primer cop en la meva vida no he de fer cua. Els deixo la capsa i un munt de components i encarrego que em muntin un Core 2 Duo E6550 i una GeForce 8600GTS; la qüestió és que ma germana i ma mare no han parat de queixar-se de ho malament que anava així que em van exigir un upgrade informàtic. Per la tarda pujo a LaSalle (de veritat!), em deixo caure per la cúpula, on té lloc un inesperat i feliç retrobament amb en Pere-Moisés, prenc un cafè al Bopan amb en Sergio, l'Erika, en Gabi, l'Emili, en Javi i l'Albert. Abans de marxar passo per Jaume Hilari per a veure a l'Ana. Arribo a casa a les 21:40.

Dimarts 22
Em llevo tard, toco l'ukulele, vaig a fer la compra, recullo a en JJ al metro i dinem a casa meva. Després de dinar juguem a Lego Star Wars II, anem a passejar pel Born, prenem un cafè i un gelat, passegem pel parc de la Ciutadella i ens acomiadem de nou al metro. Arribo a casa a les 21:30.

Dimecres 23
A les 9:30 del matí sóc a la perruqueria amb ma mare; en sortir esmorzem a la pastisseria Mauri, passegem per Rambla Catalunya tot mirant les parades de llibres i roses de St. Jordi. Anem de compres, dinem pel centre, torno a casa. A les 6pm em trobo a Arc de Triomf amb na Paty, en Joe i en JJ, per a fer una visita a Gigamesh. Passegem fins al centre, arrisquem les nostres vides arribant fins a Planelles-Donat, al Portal de l'Àngel, per a prendre una orxata/llet merengada. Després que en Joe es retiri acabem al pub Bobby's free i veiem el Barça-Manchester. Arribo a casa a les 22.

Dijous 24
Em llevo tard, toco l'ukulele, vaig a dinar a casa dels meus avis. Entretant, formatejo l'ordinador del meu avi i li reinstal·lo Windows. A les 5pm pujo a LaSalle (sí, un altre cop!), parlo amb en Raül, amb en Joan Camps, amb na Tona. D'un cop de moto m'arribo a casa de l'Albert per a sobar la seva gata i dur-li al Triki... fugaçment. Ma mare, ma germana i jo anem a Terrassa a sopar amb els tiets Mur; parlem dels futurs projectes/viatges de tota la família. Arribem a casa a mitjanit.

Divendres 25
Em llevo tard i, sense temps per a tocar l'ukulele, vaig al dentista a que m'arregli un dent que se m'ha escantellat. Després de dinar vaig a LIFE Informática a recollir el nou PC, torno a casa i instal·lo Windows abans d'anar a casa de na Sandra. Ella, l'Albert i jo juguem als Colons de Catan mentre la Nadia mira, alhora que parlem de la vida invernal a Montréal. M'acomiado dels tres a les 10pm, vaig casa, agafo la coctelera i un parell d'ampolles i pujo a tota bufa a casa de l'Emili. Juguem amb l'expansió per a 6 jugadors dels Colons de Catan: Emili, Ana, Gabi, Javi, Alex i jo, acompanyats d'Eristoff i Absolut. Arribo a casa a les 5 de la matinada.

Dissabte 26
Per fi ha arribat el dia de la tan esperada barbacoa cunitenca! Acabo de vestir-me quan, sobre les 9:45, na Paty arriba a casa. Recollim a en Chep a casa seva i tirem milles fins a Cunit. Passades les 11 arribem a l'Intermarché, ens trobem amb en Joe i na Carol, anem al Carrefour i, mentre fem la compra, se'ns uneixen en Marc, na Sílvia i el Xikilin (jijiji). Un cop a la mansió Bordas, parada la taula, encesa la música i, mentre l'amfitrió prepara les brases, s'enceten les primeres birres i les bosses de patates. Cap a les 4pm comencem a dinar, la sobretaula s'allarga com manen aquests esdeveniments: cafès, gelats, licors i molta "nyonya". A les 8 sortim de Cunit i a les 9:25 arribo just a temps pel sopar a casa dels tiets Blanch; una vetllada molt agradable adobada amb infinitat de xorrades. Arribem a casa a mitjanit.

Diumenge 27
Em passo la nit fent-me la maleta, acabant d'instal·lar programes i demés al nou ordinador, i llegint un llibre. A les 3:30 de la matinada em dutxo i em vesteixo; a les 4 sortim ma mare, ma germana i jo a recollir la meva àvia a casa seva, i anem a l'aeroport. Ens acomiadem poc abans d'enlairar-me a les 6:15 en direcció a Munich. Quina mandra tornar a Montréal! Les quasi 4 hores entre aterrar a Munich i agafar l'avió a Montréal les passo caient-me de son, passejant amunt i avall del Duty Free, llegint una revista de cine on parlen extensament de la imminent nova pel·lícula d'Indiana Jones, i escoltant l'iPod. L'avió, de Lufthansa, és el més nou i més pijais en què he estat mai; no només hi ha una pantalla per passatger, a les capçaleres dels seients, sinó que a més són tàctils. Entre cop de cap i cop de cap veig "Enchanted" i "August Rush". Aterrem a Trudeau International a les 2 de la tarda.

Seguim a 20º de temperatura. Al parc del costat de casa, Jeanne Mance, s'han muntat pistes de volleyball platja, i està atapeït de gent prenent el sol en bikini i banyador sobre tovalloles a la gespa. Són les 9pm, crec que me'n vaig de pet al llit!

2008-04-18T04:43:00.007+01:00

La primavera de Montréal no s'acaba de decidir. I m'està fent tornar boja, per no dir que m'ha fet agafar el tercer refredat de la temporada. Però, tot i que una mica traïdora, sembla que ja és aquí per a quedar-se. Avui m'he hagut de treure l'abric i dur-lo a les mans de la calor que feia al carrer, diria que estàvem voltant els 20º!!! Increïble. I si a això li afegiu que ja no queda neu als carrers, que als parcs es comença a veure el color verd, i que allarga el dia, la meva felicitat és quasi complerta. Les terrasses dels restaurants són plenes a partir de les 5 de la tarda, m'encanta l'ambient de la ciutat! Avui, mentre caminava de tornada cap a casa, a la llunyania davant meu es veia el sol amagant-se, cobrint el cel de tons taronges, grocs i porpres, i els arbres de l'horitzó semblaven estar envoltats de flames; i, a la meva esquena, ben amunt sobre el centre de la ciutat, la lluna ja estava somrient i brillant en tons platejats. Preciós!

Demà comença el nostre (de'n Triki i meu) tour europeu, només visitarem Barcelona però estarem molt ocupats. Per a qualsevol que vulgui posar-se en contacte amb nosaltres, ja sabeu on ens podreu trobar. Ens enlairarem de Montréal a les 5 de la tarda, i aterrarem a El Prat a les 11 del matí de dissabte 19. Fins ben aviat!

Abans d'acomiadar-me, us deixo amb un "mini-article" que vaig escriure fa unes setmanes i que encara no havia tingut ocasió de postejar.

Patriotisme McGill

Des del primer dia que vaig posar els peus en aquesta universitat he advertit una mena de patriotisme molt intens en tots i cadascun dels alumnes de McGill. És patriotisme d’universitat. Patriotisme McGill. No sé fins a quin punt això succeeix a Europa, o a Espanya en general. Tampoc puc parlar pels alumnes de la UB o de la UPC, però el què tinc claríssim és que no existeix un patriotisme de La Salle: abans morts que deixar-nos veure amb la samarreta del centenari (o similars!).

Crec que és una cultura molt americana en aquest aspecte, només cal passar-se per la bookstore de McGill. Com ja vaig explicar anteriorment, tenen motxilles, bufandes, jaquetes, jerseis, samarretes, pijames, fins i tot petaques de whisky i bodies de bebè de McGill. I tot estudiant de la McGill ha de tenir com a mínim una d’aquestes peces de roba. No passa un dia sense que em creuï pel carrer algú amb un escut de McGill en alguna part de la seva vestimenta o complements.

Per no parlar de pertànyer a un equip (esportiu). Els alumnes que són alhora membres d’algun dels equips de la universitat, tenen tot un equipament dissenyat exclusivament per a ells: el seu xandall, les seves samarretes estampades... TOT. I qualsevol mena d’associació o departament, per petit que sigui, té els seus jerseis i samarretes oficials també, per a què la gent pugui expressar públicament amb orgull les seves afiliacions.

Tot i estar aquí "d'il·legal", jo mateixa he començat a sentir el patriotisme McGill... suposo que és pel fet de formar part d'una gran institució, encara que sigui una part moooooolt petita :D

Crònica d'un diumenge al mercat

2008-04-15T03:11:00.009+01:00

Crònica d'un diumenge al mercat

Seguint amb la meva auto-imposada tradició de sortir a passejar els diumenges guia en mà, amb el propòsit de descobrir tots els racons de Montréal, el passat 30 de març vaig decidir visitar un dels mercats més importants de la ciutat, el Marché Jean Talon.

En aquesta aspecte, Montréal és molt similar a Barcelona, els encanten els mercats! Però no n'hi ha tants ni tenen tant d'encant... no sé, a mi m'agraden molt els mercats de Barcelona: les parades d'ous i aviram, les de carn, les de peix, les de fruites i verdures... i, sobretot, les clàssiques dependentes amb davantal cridant allò de "Què et poso, maca?".

El què m'ha quedat és que aquí, a la mínima que la temperatura està per sobre dels 0º i fa solet, la gent ja surt a fer cafès i vermuts a les terrasses i, fins i tot, es veuen quebecois passejant en bermudes i xancletes (paraula). A més els quebecois són amants del bon menjar i el bon beure així que el mercat, diumenge al migdia, estava a rebentar. El Marché Jean Talon es troba a dos carrers de La Petite Italie, uns 30-40 minuts caminant ràpid des de casa meva. Em va impressionar molt trobar-m'hi tant d'ambient, i alhora me'n vaig alegrar, perquè un mercat sense gentades no és un mercat de veritat.

Fora del mercat hi havia parades del què en diuen produits d'érable, productes fets amb xarop d'erable: mantegues, xocolatines i bombons, melmelades, caramels i demés llaminadures. El més tradicional és, però, la tire d'érable sur neige, que consisteix en disposar tires de xarop d'erable calent sobre una safata de neu i enganxa'ls-hi un pal, de manera que, quan el xarop es refreda, tenim una piruleta de xarop d'erable: una "vaconada" (com en diria en Marcel) molt dolça i molt enganxifosa.

Dins del mercat, la gran majoria de parades eren de fruita i verdures, assortidíssimes i super bé de preu. Moltes parades disposen safates atapeïdes de talls de fruita gratis, perquè la gent la tasti, una iniciativa genial! Vaig donar un parell o tres de voltes al mercat, vaig comprar, i vaig tornar cap a casa, molt satisfeta de l'excursió i del meu botí: 2 capses de maduixes per 5$, una bossa enorme de prunes vermelles i una piruleta de xarop d'erable :)

P.D.: Ja sé que la cançó [Feist - Mushaboom] no enganxa ni amb cola, però és que l'àudio original dels vídeos era molt més avorrit xD

Patinatge sobre gel frustrat, retrobament amb en Raül, i la mona Céline Dion

2008-04-08T16:48:00.028+01:00

El relat de la meva Setmana Santa ja quasi arriba al seu fi. M'he adonat que em vaig oblidar un capítol del divendres dia 21, previ al sopar amb amics. I és un capítol prou interessant perquè tracta del...

Patinatge sobre gel frustrat al Mont-Royal

Aprofitant que la seva xicota estava de visita a Montréal, en Samuel va proposar-me d'anar a patinar sobre gel al Lac-aux-castors, al parc del Mont-Royal. Ell, na Silvana (la seva xicota), dos amics de'n Samuel (l'Olivier i na Patricia) i jo vam quedar sobre les 2 de la tarda a l'estadi de hockey de McGill i vam anar cap al llac. Però resulta que durant els darrers dos dies havien pujat les temperatures i havia fet sol, de manera que la pista de gel del Lac-aux-castors s'havia començat a desglaçar, i ens en vam adonar tan bon punt vam tenir la pista a la vista perquè no hi havia ningú, quan normalment estava atapeïda... "el nostre goig en un pou"!! Tot i que no podíem patinar, vam estar una estona "jugant" sobre la pista de gel, trepitjant aquí i allà per a veure per on s'esquerdava el gel, i temptant la nostra saltant sobre les plaques inestables. Vam acabar prenent una tassa de xocolata calenta a la cafeteria del costat del llac, així que l'excursió no fou del tot en va :)

Ara sí, dissabte dia 22 fou el dia de...

El retrobament amb en Raül

En Raül, l'home minvant, havia arribat a Canadà feia una setmana i s'havia estat a Saint-Adèle, a casa del seu amic Cristian (o això pensava jo). Dissabte al matí em va dir que venia cap a Montréal i vam quedar en veure'ns. Vaig anar al cine i en sortir em vaig dirigir cap al centre, i el vaig començar a trucar insistentment. Quan em va dir que estava dinant al barri xinés em vaig dirigir cap allà, i vaig passar una bona estona fent fotos i entrant a les botigues (mini-paradisos xinesos). Ens vam trobar finalment cap a les 7 de la tarda al centre i em va explicar la seva increïble road trip amb en Cris: Québec, Ottawa, les cataractes del Niàgara, Boston i no-sé-quants llocs més. En Raül, en Cris i uns amics de'n Cris havien vingut a passar el cap de setmana a Montréal per a celebrar un aniversari; vam anar a prendre una birra i en Raül va expressar el seu desig de sopar a un restau l'adreça del restaurant, que va resultar estar prou a prop de casa meva. Així que vam anar-hi i vam sopar una fondue de formatge acompanyada d'una ampolla de vi negre (quin puntàs quan vam demanar a la cambrera quin vi ens recorant anomenat La fonderie. Vam tornar fins al seu hostal (quasi mitja hora a peu) per a cercar la guia on hi haviamanava per a prendre amb la fondue i ella va respondre "El què vosaltres preferiu" xD). Val a dir que el lloc era molt elegant... Mentre sopàvem, un pensament em feu somriure i li vaig dir a en Raül: qui ens hauria dit a primer de carrera, quan ens vam conèixer, que 8 (si, 8) anys després estaríem prenent una fondue de formatge a Montréal.

Després de sopar jo vaig anar a casa i en Raül i en Cris van tornar al pub on ens havien deixat els seus amics. Al dia següent ens vam tornar a trobar després d'esmorzar per anar a passejar pel Mont-Royal. Vam caminar fins al Chalet, posant en perill les nostres vides perquè el camí estava glaçat en la seva major part, i de baixada vam prendre una drecera per anar a petar darrera de la Universitat McGill. Quan vam arribar al carrer Sherbrooke un dels amics de'n Cris es va queixar de que li feia mal la panxa [¬_¬] així que entre tots van decidir tornar a Sainte-Adèle, i en arribar al cotxe llogat de'n Raül ens vam acomiadar.

La mona Céline Dion en companyia de Reehan

No pensaríeu que aquest any em quedaria sense mona! Això sí, aquesta no la va pagar el meu padrí i no duia ous de xocolata, però no va fer cap falta. Durant la setmana anterior li havia comentat a en Reehan, el meu company de laboratori, la costum catalana de la mona de Setmana Santa, i li havia expressat el meu desig d'anar a menjar pastís de xocolata el dilluns de Pasqua, com a "substitutiu" de la meva mona. A en Reehan li va semblar una costum fantàstica i va acceptar, i em va proposar d'anar al restaurant Nickel's a l'hora de berenar tot afegint: "I si vols puc fer de padrí i matem a unes quantes persones" xD

A les 5:30 del dilluns 24 de març ens trobàvem davant del Nickel's de St-Catherine. A alguns ja ho he explicat, però resulta que Nickel's és una cadena de restaurants propietat de Céline Dion, i en el seu honor serveixen un pastís de xocolata descomunal que du el nom de la cantant. En Reehan pràcticament em va obligar a demanar "Céline Dion", mentre ell demanava un tall petit de pastís de llimona. El "Céline Dion" consisteix en sis pisos de bescuit de xocolata, intercalats amb mousse de xocolata, i recobert tot plegat de xocolata desfeta. Per si no n'hi havia prou amb el pastís, vaig demanar l'especial: el tall de pastís acompanyat de dues boles de gelat de vainilla. Val a dir que aquell dia no havia dinat però, ni tan sols en les dues hores que vam estar asseguts a Nickel's, parlant de les nostres vides i, en especial, del passat "gàngster" de'n Reehan, vaig ser capaç d'acabar-me el meu "Céline Dion"; demanar-lo és un suïcidi, però és deliciós!

El primer sopar amb amics i el "B-Boy battle"

2008-04-02T21:29:00.008+01:00

La setmana fantàstica continuà amb:

El primer sopar amb amics i el "B-Boy battle"

Un divendres després d'un col·loqui vaig estar parlant amb Yanwar una bona estona. Yanwar és un company dels curs COMP763, és indonesi, i ambdós compartíem el desig d'anar a menjar carn a una braseria portuguesa. Yanwar em va afegir a Facebook, i de rebot jo em vaig afegir a molts altres companys del curs, gràcies al què he pogut entrar a formar part del seu cercle d'amistats. Aquella setmana Yanwar va convocar un sopar al restaurant portuguès Chez Doval, i m'hi vaig apuntar sense dubtar-ho. Vam anar-hi 6 persones, una colla d'allò més pintoresca: Yanwar l'indonesi, Javier el panameny, Kyle el xinès, Riry la cambotjana-canadenca, Willer el brasiler i jo.

Com a tot bon restaurant portuguès de Montréal, l'especialitat de Chez Doval són les carns i els peixos a la brasa, així que sense dubtar-ho vaig demanar pollastre, sé que és el plat més senzill del món i que no té cap secret, però no havia menjat pollastre a la brasa en dos mesos i me'n moria de ganes! A mig sopar va sortir al menjador un home amb una guitarra, i va ambientar una mica el local. Entre d'altres, va cantar "Me gustas tú" de Manu Chao, i el happy birthday en portuguès, "Parabéns", que em va fer il·lusió de sentir perquè a mi me la va cantar el meu cunyat per telèfon el passat 22 d'octubre :D

Durant el sopar vaig estar coneixent als meus "nous amics", i no vaig parar de fer preguntes tant a Yanwar com a Kyle sobre Indonèsia i la Xina, respectivament, perquè els països asiàtics en general em fascinen. Després de sopar, Kyle ens va proposar d'anar a Sala Rossa (un restaurant-club-centre social espanyol al carrer St-Laurent) a presenciar una "batalla de breakdance" o, com en diuen en anglès, un "B-Boy battle". Va ser GENIAAAAAAL i vaig flipar moltíssim amb la penya, hi havia ballarins (si se'n pot dir així) molt cracks! Fou una nit molt divertida de la què, desgraciadament, no en tinc cap foto... però ei, tinc amics! n_n

La visita de ma mare i ma germana

2008-03-30T22:32:00.034+01:00

Ja torno a ser aquí!! Sé que m'he columpiat molt en l'actualització del blog, però aquest cop no ha estat [només] per mandra, sinó perquè, creieu-ho o no, he estat molt ocupada socialitzant! Per a no avorrir-vos massa, dividiré el relat en episodis. Tot plegat comença amb...

La visita de ma mare i ma germana

Després de caminar una hora per anar a buscar el bus que em duria a l'aeroport internacional Trudeau, em vaig passar de parada en el transbord a l'estació de Dorval, així que per a quan vaig arribar a l'aeroport ma germana i ma mare ja estaven esperant les maletes. Vaig quedar fatal quan van sortir per la porta d'arribades i no les vaig veure passar... ma germana em va haver de trucar per a preguntar-me on punyetes estava! Després de l'emoció inicial, les abraçades i els petons, vam anar fins al seu "hotel" (a cinc minuts de casa meva), vam deixar els trastos i desfer les maletes. Ma germana em va donar una alegria quan va treure de la maleta el meu pot gegant de Lacasitos (fliiiiipa Patri el què ha viatjat el teu pot de Lacasitos :D). A continuació vam anar a visitar el meu pis. Ambdues van quedar impressionades per l'ordre i pulcritud de la meva habitació xD i tot seguit vam anar a sopar a Nickel's, el restaurant més guai del centre! De tornada al seu "hotel", ma mare i ma germana van començar a experimentar les incomoditats de caminar amb els carrers nevats i les voreres glaçades.

Al dia següent vam anar a fer el clàssic brunch dominical al mític Beauty's, per recomanació de la meva guia. Suposadament, Beauty's és el millor restaurant d'esmorzars de Montréal i, certament, vam haver d'esperar una hora fins a ser assegudes. El propietari del restaurant, Hymie Skolnick, és tal com el descriu la meva guia: un avi simpàtic que, molt educadament, treia el cap per la porta del menjador cada 5 minuts i deixava anar frases com "No som aquí per a fer diners, som aquí per a fer-vos feliços". Fou un esmorzar contundent, tot i que el meu no tant com els de ma mare i ma germana, que van demanar la clàssica bomba calòrica consistent en bagel de sèsam, salsitxes, ous ferrats, bacon, patates, i pancakes. Jo, seguint els consells de la meva guia com sempre, vaig demanar l'espec ial Beauty's: bagel de sèsam amb crema de formatge, salmó fumat i ceba: deliciós! Per a fer baixar el menjar, vam anar a caminar pel Mont-Royal. Aquest cop ens acompanyà en Triki qui, després de dos mesos de reclusió a casa, estava desitjós de sortir i fer amics. El dia no era especialment bonic, però tot i així el parc estava atapeït de gent tirant-se pels tobogans de neu i patinant sobre gel al Lac des Castors. En baixar del parc, vam anar a caminar per Rue St-Denis, vam mirar botigues fins que van tancar, vam tornar a "l'hotel", vam fer el vago i vam anar a sopar a Cafeteria, un restaurant una mica pijo de Rue St-Laurent on ens van clavar 30$ per una ampolla de vi blanc.

Dilluns era, oficialment, el dia d'anar de compres. Vam esmorzar a Brûlerie St-Denis, i jo vaig demanar el café Dante (també per recomanació de la meva guia), res de l'altre món per a ser sincers, prefereixo un bon caffè latte! Les compres van començar per la botiga Rio, el paradís de les Converse Chuck Taylor: tenen com més de 30 models diferents, i tota la gama de colors possibles! Vam caminar Rue St-Denis fins a Rue St-Catherine, vam girar a la dreta en direcció al centre, i vam anar fent parades. A les 2 del migdia vam seure a descansar i dinar al food court del centre comercial Eaton, i després vam seguir mirant botigues fins a les 5. Vam tornar a "l'hotel", vam fer el vago, i vam sortir a sopar. La intenció era anar al restaurant Au pied de cochon, recomanat a la meva guia com un dels millors de Montréal, especialment pel seu famós Poutine de foie. Però, com que el dia abans havia estat Sant Patrici (i, sense saber-ho, ens vam perdre la desfilada de Montréal, un dels esdeveniments més importants de l'any!), hi havia sopar de germanor irlandès, així que vam acabar a L'Academie, un restaurant super xulo al carrer St-Denis, al costat de casa meva, on vam menjar uns musclos amb salsa de roquefort que eren la glòria. Aprofito l'ocasió per a parlar-vos d'un concepte molt típic dels restaurants de la província de Québec, l'Apportez-votre-vin. Bàsicament, com el seu nom indica, es tracta de que tu et portes la/es teva/es ampolla/es de vi al restaurant, i ells simplement et serveixen el menjar. La raó de ser d'aquesta iniciativa és que la gran majoria de restaurants no tenen (o perquè no volen o perquè no poden) la llicència per a servir alcohol, però alhora és una idea genial, perquè a les botigues del SAQ (Société des alcools du Québec, l'empresa estatal que té el monopoli de distribució de begudes alcohòliques a Québec) pots trobar vins de qualitat d'arreu el món a molt bon preu. Reprenent el fil, L'Academie resultà ser un Apportez-votre-vin, així que vaig sortir a comprar una ampolla de Viña Sol per a acompanyar el sopar :D

Dimarts vam anar a esmorzar a Chez Cora, un dels meus restaurants favorits de Montréal. Després dels pancakes regats amb abundant xarop d'erable, vam visitar la botiga de McGill, vam tornar al Eaton Center a fer unes quantes compres més, i després vam caminar fins al port. Breument vam visitar l'edifici on antigament havia estat el Marché Bonsecours, al costat de la plaça Jacques Cartier, i tot seguit vam agafar un taxi de tornada a "l'hotel", perquè ma mare i ma germana havien d'agafar el seu vol de retorn a Barcelona a les 5 de la tarda. Entre abraçades i petons ens vam acomiadar al carrer St-Denis, i em vaig quedar com un gos Tristón mirant com s'allunyaven en el taxi camí de l'aeroport.

La resta del dia vaig estar enyorant-me i fent en gandul a casa, i a la nit vaig anar al cine (perquè els dimarts és el dia de l'espectador! xD).

Ben aviat, més!

Divendres xof

2008-03-15T13:11:00.000Z

Per ho vist ahir hi havia a l'aeroport de El Prat una boira que es podia tallar amb un ganivet Ginsu, i no van deixar enlairar-se cap vol :____( Així que ma mare i ma germana van haver de tornar a casa, i esperar que avui fos possible volar. No us imagineu el cabreig que vaig portar durant tot el dia!

Per sort, ara ja estan de camí a Montréal, i venen en Bussiness Class (obsequi de la companyia per a compensar, quin detall!). Iupiiiii!! Llàstima que al final els nostres 5 dies es converteixen en 4, dels qual tan sols dos són plenament hàbils! :S

Ah! Imagino que molts ni us vau adonar que hi havia una enquesta a la columna dreta del blog. Bé, doncs s'ha acabat el temps per a votar, i els qui ho vau fer vau expressar (4/5 dels vots) la vostra passió pels meus vídeos, així que seguiré fent-los amb dedicació i amor per a vosaltres :D (No, no patiu, no els faré de mitja hora xD)

Au revoire!

COMP 763: Reading presentation

2008-03-13T19:20:00.000Z

Aquesta setmana he gaudit del meu segon catarro de la temporada que, un altre cop gràcies al miraculós Benylin, se m'ha curat en 48 hores. No m'estranya gens que la tornés a enganxar, amb la tempesta de neu que va caure dissabte passat! De fet, va començar divendres per la nit, quan vaig sortir a fer una cervesa amb Javier el panameny i, molt probablement, aquell fou l'inici del desenvolupament del "trancassu". I no va parar de nevar en tot el cap de setmana; el diumenge va ser especialment catxondo, quan vaig sortir un moment de casa per a comprar medicaments i vaig trobar tot de gent al carrer, desenterrant els seus respectius cotxes de la neu. MOLT HEAVY.

Em vaig recuperar del refredat just a temps de fer la primera presentació del projecte personal del curs COMP 763, el passat dimecres dia 12. Després d'estar-me'l currant durant bastants dies, fent uns diagrames preciosos amb el Visio 2007, li vaig ensenyar el Powerpoint al professor Vangheluwe i em va dir que hauria d'anar molt de pressa, perquè només tenia 15 minuts i havia posat molta teca a les diapositives. Llavors, per por a allargar-me, vaig acabar corrent massa. Bé, la gent no es va queixar pas, així que suposo que no ho devia fer tan malament, tot i que vaig cometre molts errors lingüístics... no puc pensar en anglès i parlar-lo a la mateixa velocitat! xD Pels qui estigueu molt avorrits o encuriosits, aquí podeu fer un cop d'ull a la meva primera presentació (la segona, sobre la part pràctica del projecte, és a l'abril).

Demà arriben ma mare i ma germana de visita, només 5 dies, però els aprofitarem intensivament! Ja tinc planificades les visites ocio-gastronòmico-culturals... Així que pugui tornaré a escriure i us explicaré com ha anat!

Abans d'acomiadar-me... sí, sé que tots l'estàveu esperant, la tercera entrega de:

"Els dubtes existencials de Sandra sobre Montréal"

(Feu click sobre la foto per a ampliar-la i poder llegir millor el dubte). Vaja tela de dubte, m'ha portat de cap!! Estareu d'acord amb mi en què no és gens trivial. Doncs he estat investigant llargament i he descobert que, contra tot pronòstic, a Montréal també es juga a la petanca!! Aquí en diuen petanque, és clar. Òbviament, l'hivern complica una mica les coses... però no passa res; la solució: petanca indoor!!! No us imagineu com pot ser una pista de petanca coberta? Mireu-ne una foto. Ojo el detall de la paret del fons.

Doncs no es queda la cosa aquí; m'he assabentat que la petanca és molt popular també als Estats Units; en aquell país de bojos s'hi celebren tota mena de tornejos, i no exclusivament per a iaios, sinó per a qualsevol que s'hi vulgui apuntar!! Francament, crec que així la petanca perd tot el seu encant... Ja per acabar, flipeu amb aquesta pàgina web. Ah! i feu un cop d'ull a aquesta altra, si esteu interessats en comprar un set de pilotes de petanca indoor xD

En fi, això és to, això és to, això és tot, amics!

PD: ¡Feliz cumpleaños Sandrita! ¡Feliz cumpleaños a ti también, Nadia! :P Besos y abrazos a las dos.

Quina nit la d'aquell dia (La Nuit Blanche à Montréal), part II

2008-03-04T03:47:00.000Z

Quina nit la d'aquell dia, part II

Mentre esperava a en Javier a l'estació de metro de Place d'armes, vaig veure en la llunyania els focs artificials, il·luminant la nit en esclatar per damunt dels gratacels de downtown; vaig deixar de sentir-me els peus pel fred; vaig escoltar el segon disc de remixos de Ratatat dos cops; i una noia se'm va apropar per a demanar-me foc. Ja sabeu que no fumo, però el destí va voler que jo agafés una caixeta de mistos del restaurant indi Le Taj el divendres, i la dugués a la butxaca. Li vaig donar foc a la noia i més tard se'm va tornar a apropar.

Vam començar a parlar. Vaig saber de seguida que no era canadenca perquè parlava malament l'anglès. Em va dir que havia quedat a les 8 a l'estació de tren amb un amic, però l'amic no es presentava... carai, igual que jo! A les 8:40 vam decidir que havíem esperat el temps reglamentari -i de sobres- i, en vista de què a ambdues ens havien deixat plantades, vam decidir anar juntes a la nit blanca. Ens vam presentar oficialment, es deia Cristel, era de la Bretanya francesa, i estava passant uns dies de vacances a Montréal, visitant a sa germana. No cal dir que era una noia molt simpàtica!

La nostra primera parada fou l'església Notre-Dame-de-Bonsecours, al port; allà hi feien un concert de gospel cada hora fins a les 23, i na Cristel s'hi havia de trobar amb sa germana, suposadament. No vam trobar la germana, i hi havia tanta cua pel concert de gospel que vam decidir passar i anar directament al complexe Fête de la lumière Hydro Québec, passant per la plaça Jacques Cartier, on vam veure el tobogan de gel i els xiringuitos. Des de lluny podíem veure la pista de gel. La zona del port estava increïblement atapeïda, tot i el fred intens que feia aquella nit. Em va sorprendre moltíssim que hi hagués tanta gent, però si una cosa he aprés dels montrealesos es que ni el fred ni la neu els aturen, estan malament del cap!

Vam donar unes voltes pel complexe, ens vam acollir dins de l'esfera de radiadors, on la gent, embotida, s'escalfava els caps i les mans. Na Cristel em va suggerir de prendre quelcom i mentre ella feia cua per a comprar dues cerveses, jo vaig fer cua per a comprar dues salsitxes punxades en sengles pals de fusta molt llargs. El tema era que davant del xiringuito hi havien instal·lat una sèrie d'enormes bidons amb brases, i la gent s'amuntegava al voltant a coure-hi les salsitxes i torrar marshmallows. Mentre coíem les nostres respectives salsitxes, el pal de na Cristel es va trencar i la seva salsitxa va caure a les profunditats de les brases del bidó. Va intentar recuperar-la però no va poder. Llavors ho vaig intentar jo amb el meu pal extra pels marshmallows i, després de nombrosos intents, vaig aconseguir punxar la salsitxa socarrimada i rescatar-la d'entre les flames. Sorprenentment per a mi, na Cristel se la va menjar sense cap mena de manies. En acabar vam tornar a l'esfera de radiadors a discutir la nostra següent parada.

Sobre la plaça Jacques Cartier vam agafar un dels autobusos gratuïts que comunicaven els 3 barris de la festa , i ens vam dirigir al centre de la ciutat, baixant al carrer Ste-Catherine. Vam entrar al Théâtre du Nouveau Monde, on feien un espectacle de cabaret amb regust parisenc, però com estava molt ple i no teníem cadira vam marxar. Vam caminar fins al complexe Place des Arts, un edifici enorme al centre de Montréal que ofereix exposicions, espectacles de teatre, dansa i música, etc. Tenien un programa d'activitats inacabable per la nit blanca, així que semblava un dels millors indrets on estar-se. Després d'una estona de cua vam aconseguir entrar a la sala Wilfrid-Pelletier a veure les darreres cançons del concert d'un grup montrealenc anomenat Alfa Rococo, que em van encantar. En directe fotien molta canya i el públic (que n'hi havia molt!) estava entregadíssim, ballant, saltant i aplaudint com bojos.

En acabar el concert, vam dubtar entre afegir-nos al següent passi de curts d'animació de l'espectacle Fantasia, però en comptes d'això vam entrar al següent passi del SACEF's top 100 Québec songs, mala elecció! Resultà ser una mena de recital de cançons quebequenses de tota la vida, que tothom es coneixia i cantava, de manera que ni na Cristel ni jo pintàvem res allà i vam aguantar 20 minuts escassos abans de marxar. Vam decidir que era hora de prendre una altra cervesa, però eren quasi les 3 de la matinada i, per la nostra desagradable sorpresa, els clubs i pubs de Montréal, fins i tot els del centre, i fins i tot essent la nit blanca, abans de les 3 deixen de servir begudes -what the f***?!?!-, no hi ha qui els entengui!!! Així que vam caminar rue St-Catherine fins a rue St-Denis i vam baixar, a bon ritme, de nou fins a la placa Jacques Cartier i el port, on la festa estava començant a decaure... una nit blanca bastant decepcionant!

Vam entrar al Cabaret du Roy buscant desesperadament una cervesa, i tampoc ens en van donar, tot i que no tancaven fins a les 6 de la matinada -la pregunta fou: i què representa que ha de beure la gent fins a les 6? aigua de l'aixeta?-. Ens vam quedar a veure la representació de l'obra de teatre Monsieur de Pourceaugnac de Molière, que començava a les 4. Com que era en francès -i era un conyàs-, vaig aprofitar per a fer una becaineta a la cadira; l'obra acabà a les 5:30 i a aquella hora el complexe La fête de la lumière Hydro Québec ja estava tancat i quasi no quedava gent als carrers. Vam caminar fins a l'estació de Champ-de-mars i vam agafar el metro fins al Complexe Desjardins, on tenia lloc un esmorzar multitudinari gratuït (Convivial Bre akfast) que començava a les 4:30. En arribar nosaltres ja eren les 6 de la matinada, el lloc estava molt buit, s'havia acabat la música en directe i l'únic que quedava per a oferir als afamats assistents era pa i cafè. Na Cristel i jo vam seure a gaudir les nostres anhelades tasses de cafè durant una bona estona, exhaustes i endormiscades, i vam seguir parlant de les nostres vides i de Montréal.

A les 7 en punt del mati na Cristel i jo ens acomiadàvem a l'entrada de l'estació de metro de McGill. Ella em digué "salut!" alhora que em feia dos petons, i jo li vaig desitjar un bon viatge de tornada a França. No ens vam intercanviar ni telèfons, ni adreces, ni res... Sé que [molt probablement] na Cristel i jo no ens tornarem a veure mai més, però així es mantindran l'encant i el record, per la resta de la meva vida, d'haver passat una nit genial en companyia d'una desconeguda.

Després d'un sopar escàs i un esmorzar irrisori encara tenia gana, així que vaig parar a Chez Cora quan pujava Avenue du Parc de camí a casa. En sortir del restaurant, ja passades les 8 del matí, feia un dia tan maco i tan agradable que em va venir de gust caminar una estona més en comptes de tornar a casa, així que vaig enfilar-me una mica pel Mont-Royal, i vaig aprofitar per a fer fotos amb la neu com a protagonista.

Mentre baixava la pendent del turó cap al carrer en direcció a casa meva, esgotada com estava, saltant com un conill i enfonsant les cames fins al genolls a la neu verge sota un sol radiant, duia un somriure d'orella a orella. Crec que aquell diumenge, per primer cop des que vaig arribar a Montréal, vaig experimentar la felicitat absoluta.

Quina nit la d'aquell dia (La Nuit Blanche à Montréal), part I

2008-03-03T23:55:00.000Z

Us tinc abandonats, ho sé! M'estava fent de rogar expressament, he esperat a que els meus fans demanessin nou post a crits :p

Vaja, que no. La qüestió és que em feia mandra, estic passant per una crisi de procrastinació molt aguda, tant que fins i tot procrastinar em fa mandra! Però l'estic combatint amb la il·lusió de tenir a ma mare i a ma germana de visita d'aquí a dues setmanes.

I després d'aquest cap de setmana ja no podia deixar passar més temps sense actualitzar, perquè aquest cap de setmana ha estat super intens! La darrera setmana fou a la universitat McGill el què en diuen l'spring break (descans... primaveral?!? primaveral de què!!), per a alguns una setmana de vacances, per a d'altres una setmana d'estudi, i per a una darrera minoria (en la què estic inclosa) una setmana com qualsevol altra, si bé és cert que no vaig anar a la universitat cada dia, i vaig aprofitar per a sortir bastant de passeig.

Els meus companys de pis, na Jess i en Sam, van estar a Boston de vacances, ambdós per diferents motius és clar. Na Jess va marxar divendres de la setmana anterior, i en Sam dijous 28. I jo em vaig quedar 4 dies sola a casa; pensava que seria molt avorrit però no sabeu ho tranquil i a gust que s'està... :p

I què he fet en la meva soledat? Dijous per la nit vaig assistir al meu prime r concert a Montréal, el de Matt Costa a la sala Le National. Increïble concert, sensacional! Divendres va haver-hi reunió de feina amb tot l'equip del laboratori de modelat, disseny i simulació i, en finalitzar, el professor Vangheluwe ens va convidar a dinar a un restaurant indi!

Quina nit la d'aquell dia, part I

Alhora, la setmana passada tenia lloc la novena edició del festival cultural Montréal Highlights Festival (Montréal en Lumière), que consistia en un munt d'activitats repartides cada dia per tots els racons de la ciutat, i culminava espectacularment, posant la guinda al pastís, amb la nit blanca (Nuit Blanche à Montréal), la del dissabte 1 de març. Com a activitats més destacades del festival durant tota la setmana, per a què us en feu una idea, hi havia degustacions de vins, formatges i plats internacionals, a càrrec d'un munt de xefs de renom d'arreu del món (activitats caríssimes, per cert); una marató per la ciutat subterrània (com la cursa de la Mercè però sota terra xD), concerts diversos, bany de neu (si, literalment), etc.

En quant a la nit blanca, alguns potser ho coneixereu, doncs no s'ho han inventat els montrealesos. S'ha celebrat a moltes ciutats d'Europa, incloent Madrid (2 cops). I en què consisteix una nit blanca? Doncs el concepte de blanca és perquè és un "dia de nit", és a dir, que tota la ciutat està desperta! Les sales de concerts, teatres i clubs ofereixen concerts i events especials, els museus estan oberts amb exposicions especials, alguns restaurants ofereixen menús especials... tot és especial, tota la nit! I el millor de tot plegat és que la ciutat en pes es llença als carrers en manada, tothom s'hi bolca i ho viu molt activament, gent gran, pares i mares amb els seus fills petits... i, evidentment, els habituals dels dissabtes per la nit.

Per la nit blanca, Montréal estava dividida en tres grans zones (per barris): districte de la vella Montréal i el port, districte dels espectacles i centre de Montréal, i districte del Plateau Mont -Royal (on visc jo). El cor de la festa, però, estava al port, al complexe Fête de la lumière Hydro Québec. Allà hi havia la pista de gel de Bassin Bonsecours, al costat del riu, amb el bar d'hivern, uns escenaris al aire lliure, l'esfera GiveItYourMinimum AXA on projectaven "concerts visuals", i més coses! I just sobre el complexe, a la plaça Jacques Cartier, els xiringuitos de begudes i menjar, on venien també les molt preuades "piruletes" de xarop d'erable, i hi havia instal·lat un tobogan de gel de 120m de llargada.

Després d'informar-me bé sobre les activitats de la nit blanca, vaig començar a tantejar als meus pocs contactes a Montréal per a anar-hi plegats i passar la nit fent vetlla per la ciutat. De tres persones, vaig aconseguir convèncer-ne només a una, Javier el panameny. Vam quedar dissabte a les 8 a l'estació de metro de Place d'armes, per a començar la nit veient els focs artificials al port...

A les 8 menys quart vaig arribar a l'estació de metro. I a les 8:30 seguia esperant a en Javier, havent perdut ja l'esperança de que vindria, i discutint mentalment amb mi mateixa si havía de marxar a casa ja que m'havien deixat tirada, o si valia la pena anar a passar la nit blanca jo sola...

El desenllaç de la història us l'explico demà! :p

Explorant la guia, part II

2008-02-16T20:50:00.000Z

Explorant la guia, part II
Torna a ser dissabte, i em torno a penjar la motxilla de l'esquena i la càmera del coll, per a oferir-vos noves impressions de la ciutat de Montréal. Com a nota introductòria, us explico una història de frikisme i gilipollisme, la meva. La setmana passada em va arribar al correu la newsletter de la botiga oficial d'Starwars, i tenien moltes coses en oferta. Entre elles un ninot de vinil de Boba Fett de la casa Medicom del què he estat enamorada des que el van posar a la venda. Així que vaig aprofitar la ganga i el vaig comprar. Me'l van enviar per missatger de FedEx a casa dijous, però com no hi era van deixar el típic paper amb l'avís. Quan vaig trucar per a concertar el següent intent d'entrega, em van suggerir anar jo mateixa a recollir el paquet. Em digué la senyoreta al telèfon que l'oficina més propera a casa meva estava a St-Laurent. Com és el carrer paral·lel a Clark, on jo visc, em va semblar fantàstic i vaig acceptar.

Al dia següent em truquen a casa per a dir-me que el paquet ja està a l'oficina i que ja el puc anar a recollir, i em donen l'adreça. Resultà que l'oficina "més propera a casa meva" no està al carrer St-Laurent, sinó al poble de St-Laurent, a hora i mitja en bus de Montréal. Tot i sentir-me profundament imbècil, aquest matí he sortit de casa a les 12:30 per anar a recollir el meu Boba. En el primer transbord de bus he perdut els guants. Després he arribat al polígon fantasma de St-Laurent on està l'oficina de FedEx, i m'he perdut (amb l'ajuda de les indicacions d'un senyor que devia estar tan perdut com jo). He trobat l'oficina de FedEx després de caminar durant quasi mitja hora pel polígon desert. Ho tinc ben merescut, per friky i gilipolles.

A la tornada he baixat del bus a la petita Itàlia de Montréal, i he caminat des d'allà fins a casa, i he gravat el següent reportatge:

Desgraciadament, portava la bateria de la càmera quasi esgotada, i s'ha acabat just quan m'estava menjant el deliciós bagel de sèsam amb el què volia donar-vos enveja. El camí de tornada a casa ha estat molt agradable, tot i el fred intens que fa avui i que no duia guants. La conya és que he parat a una botiga de roba tiradilla buscant guants i m'he acabat comprant un barret de rus fashion.

Com a contrapunt curiós i excitant a la desgraciada pèrdua dels meus guants, avui m'he topat amb una estrella de Hollywood!! La parada del bus que he agafat està a 20 metres de casa meva, al carrer St-Laurent; mentre esperava el bus s'ha aturat davant meu un taxi, i d'ell ha baixat Maggie Gyllenhaal, la germana del buenorro del Jake Gyllenhaal (l'altre cowboy gay). L'he tingut a dos pams!! He flipat moltíiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiissim!!!! Ha succeït massa ràpid per a donar-me temps a reaccionar, així que no tinc foto! Però aquí us en deixo una, per a què us situeu. A Maggie Gyllenhaal la veurem properament a la nova pel·lícula de Batman, The dark knight.

El botí de la segona excursió: el Boba Fett super deformat, mortadel·la italiana, gnocchi i un panettone per a compartir amb en Samuel i na Jess, al supermercat Milano, un bagel de sèsam a Fairmount Bagels, i un gorro nou a Redstar Projekt.

I aquesta és una instantània del Google Maps del meu recorregut.

Fe d'errates: no hi ha una hora a peu des de la Petite Italie fins a casa meva, com dic al vídeo. És que no sé calcular distàncies a l'escala del plànol de la meva guia. En realitat no arriba a 45 minuts, sense córrer.

Explorant la guia, part I

2008-02-08T17:30:00.000Z

Tinc una guia Lonely Planet de Montréal. La meva preuada guia de Montréal fou un regal dels meus estimats amics Aru, Gabi (i Sara), Emili, Javi, JJ... i potser algú més de qui no en tinc constància perquè no va signar la guia. La meva estupenda guia de Montréal està farcida de recomanacions sobre llocs a visitar, activitats a realitzar, botigues on comprar, restaurants on menjar... Fins ara m'havia limitat a marcar creus a la meva guia, i m'havia fet el ferm propòsit d'intentar assolir el màxim de fites possible durant tota la meva estada a Montréal.

Dissabte passat, per fi, vaig abandonar les meves reticències a parlar sola en públic, i vaig sortir de casa càmera en mà, disposada a oferir-vos el següent reportatge:

Explorant la guia, part I

I aquesta és una instantània del Google Maps del meu recorregut.

El botí de la primera excursió: Watchmen d'Alan Moore (que no Alan Lee xD) a 1.000.000 Comix, guía Lonely Planet de Boston i Neverwhere de Neil Gaiman a Indigo, i una indigestió per cortesia de Dunn's.

Primer partit d'hockey i festa a casa de l'Atul (fent amics)

2008-02-03T16:22:00.000Z

Wow! Quin divendres, el darrer! Memorable! El puc resumir com “un dia de fer amics”, perquè va ser com la meva presentació en societat. Primer a la universitat, vaig atendre un col.loqui d’un paio anomenat Jason Della Rocca, sobre videojocs. Fou molt interessant, va parlar de les tendències actuals en videojocs, del compromís entre realisme, animació i interacció, dels diferents mercats i tipus de videojocs, de la vall inexplicable... i tot plegat amb molt sentit de l’humor! Després del col.loqui hi havia begudes gratis al tercer pis de l’edifici McConnell, i vaig conèixer un munt de companys informàtics. Un d’ells, japo-canadenc, va resultar que parlava una mica d’espanyol i coneixia Barcelona, i va cridar a dos companys més tot dient-los (en anglès) “Ei, aquí hi ha una catalana!”. No sé, sembla que caiem bé, perquè estaven encantats de conèixer-me! I el més fort de tot fou que em van dir que hi ha un altre català a l’edifici McConnell, un tal Josep Maria...

En fi, després del col.loqui vaig anar al meu primer partit d'hockey, i espero que no sigui el darrer! Fou genial, jugaven els McGill Redmen contra la Royal Military College (RMC) de Kingston. Vaig anar amb en Samuel i van venir un munt d’amics seus de la xarxa social d’estudiants internacionals d’intercanvi. Què us puc explicar de l'hockey? Jo, que era una complerta ignorant, he après que el puck es pot agafar amb les mans i xutar amb els peus en qualsevol moment. També que és un joc extremadament ràpid i molt violent, però només les accions realment violentes es penalitzen tancant al jugador que les comet a una “gàbia” durant dos minuts. Sobre la pista hi ha 6 jugadors per equip. Cada equip consta de 3 subequips de 5 jugadors, que van rotant cada dos o tres minuts. El porter és l’únic que no es canvia. Un partit d'hockey consta de 3 parts de vint minuts cadascuna. Una curiositat sobre els McGill Redmen és que el seu equipament és Nike, què pijus! Aquí teniu un resum videogràfic del partit; van guanyar els McGill Redmen molt ajustadament, per 3-2.

Després del partit jo tenia tota la intenció d’anar a casa, però en Samuel em va enredar per sortir de festa amb els seus amics. A mi no em venia de gust (com sempre) però vaig acceptar per no semblar antisocial, i per conèixer gent. Érem una colla d’uns deu o més i vam anar a parar a casa d’un noi que no coneixia pràcticament ningú, però sabien que feia una festa, i tothom hi era benvingut. L’amfitrió de la festa, l’Atul, és un noi californià molt maco que va anar tota la nit amb els peus descalços en plan Jack Johnson, ballant i cantant al ritme del seu iPod. El pis és increïblement enorme, i els tres inquilins es cuiden perquè tenen un equip de so 5.1 amb una tele enorme i una XBOX 360. Hi havia birres gratis a dojo. L'Atul va repartir gots de gelatina de maduixa amb vodka. Vam jugar a un joc de beure que es diu “Flip the cup”. Vaig conèixer en Nathan d’Austràlia, en Hans d’Holanda, l’Orlando de Colombia, na Kerstin d’Alemania, i de la resta no en recordo els noms. Va venir més gent. Em vaig retrobar amb en Ratchet (no sé si s’escriu així) de l’Índia, en Geert d’Holanda i l’Ailin d’Austràlia, amb els qui havia sortit de festa el meu primer dissabte a Montréal. Més tard vaig conèixer en Javier, un informàtic maquíssim de Panamà amb qui vaig parlar quasi tota la nit. Després de dir-me que era la primera espanyola que coneixia a Montréal, va succeir l'esdeveniment més increïble de la nit: en Samuel em diu que hi ha un altre català a la festa. Quan em vaig acostar a ell per a parlar-hi resultà que éren no un sinó TRES! Tres estudiants d’ESADE de Bacelona, l’Acis, l’Òmar i l’Òscar, molt macos els tres. Em vaig divertir molt comentant amb ells les nostres primeres impressions sobre la vida a Montréal i jugant a llençar dards. Se’ns va presentar en Russ (David Russell) de Nou Mèxic, un paio súper graciós que va viure a Granada durant un any sencer i està enamorat d’Espanya. Cada cop que ens creuàvem al pis no parava de repetir “Spain, best country in the world man!!”.

Cap a les 3 de la matinada la gent va començar a retirar-se deixant tot el marrón de recollir la casa a l’amfitrió, com a les bones festes xD. De camí cap a casa amb na Kerstin i en Samuel la neu encara havia augmentat uns quants centímetres més, i cobria tot el què abastava la vista, excepte els carrils per on circulen els cotxes. Increïble! Una gran nit!

Aquí hi ha més fotos de la festa. Ho sé, han quedat com el cul, però és que tinc la mala costum de tenir-li tret el flash a la càmera! u_u

2008-01-31T03:11:00.003Z

Veig que els meus posts no tenen tan d'èxit quan no penjo videos i fotos, és comprensible. En realitat us importa una bleda el què estigui fent pel meu PFC, confesseu-ho! xD

Per primera vegada en tres setmanes d'anar a la universitat cada dia, dilluns va passar quelcom digne de fer-ne una fotografia i dedicar-li un post. En arribar de bon matí (bon = 10:30) a l'edifici McConnell, em trobo davant la porta principal un simpàtic cavall de Troja d'uns 4 metres d'alçada. Tenia la crin i la cua de color morat, i duia un escut pintat al pit on es podia llegir: Queen's University. Meravellada davant aquell fet que no comprenia, vaig admirar-lo durant una estona i després vaig pujar al laboratori tot dient-me que tornaria a baixar abans de dinar per a fer-li una foto. Les males notícies són que als alumnes de McGill el cavall de Troja no els va fer tanta gràcia com a mi i el van tirar a terra i el van destrossar abans que pogués fer-li la foto. Per una vegada que tinc una anècdota per a explicar i no us en puc donar una prova visual! Però us puc explicar que he descobert el motiu pel què hi havia un cavall de Troja enmig del campus de McGill, i aquest és que existeix una ancestral rivalitat entre les universitats de McGill i Queen's, a Kingston (Canada, no Jamaica). En voleu saber més?

Per a augmentar els meus índex d'audiència us explicaré per què m'he aficionat a anar sola al cine a Montréal, i per què és més rentable que anar-hi a Barcelona. Jo en dic "la maniobra Makanas", perquè ja l'havia posat en pràctica abans i va ser idea d'ell, si no recordo malament. Sabeu per a començar que, o bé els cines de Montréal tenen un greu error de seguretat en el seu disseny, o bé els encarregats dels cines de Montréal confien plenament en la honestedat dels seus clients. Sense més embuts: s'entra a les sales dels cines pel mateix lloc per on se'n surt. I no hi ha mai ningú vigilant si les persones entren o surten, i encara que hi hagués algú probablement se la bufaria si la gent entra o surt. Cal que expliqui la resta o ja us ho heu imaginat? Correcte companys, em beneficio d'una oferta 2x1 cada cop que vaig al cine! xD

I ja m'acomiado, però no sense abans iniciar una sèrie al blog:
"Els dubtes existencials de Sandra sobre Montréal"
Aquí va el primer:

Ok, aquest és senzill, segur que ja us imagineu la resposta: els pizzeros reparteixen en cotxe. Però el segon no és tan trivial:

No puc descartar que els avions portin esquís/patins perquè ningú m'ho ha sabut corroborar o desmentir. En canvi sí sé que, per la contínua activitat d'avions aterrant i enlairant-se, la neu no arriba a quallar mai. Quan glaça o neva molt fort, llencen quantitats industrials d'anticongelant a les pistes. Així que no patiu, no crec que els avions rellisquin!

Aquest cap de setmana més! Abraçades companys!

2008-01-27T18:44:00.002Z

Així que penseu que he vingut a Montréal per a estar tot el dia de parranda, eh?? Molt bé, crec que ja ha arribat el moment de fer-vos una breu introducció al pa meu de cada dia, al laboratori de Modelatge, Simulació i Disseny de la School of Computer Science de McGill.

En primer lloc, de què tracta el curs COMP 763?
Hem començat veient les xarxes de Petri, una generalització de la teoria d'autòmats. Tot i les noves possibilitats que les xarxes de Petri aporten a la teoria d'autòmats, encara no són suficients per a poder modelar programes complerts que satisfacin tots els requeriments de funcionalitat d'un programador. Els "quadres d'estats", o Statecharts, desenvolupats per David Harel a finals dels 80, representen la falca de la pota coixa de les xarxes de Petri. Després d'això, estudiarem els DEVS (Discrete Event System Specification), i acabarem amb meta-modelatge i transformació de models. Durant el mes següent, cada alumne haurà de preparar un projecte individual i fer-ne dues presentacions: una per a explicar la base teòrica i l'altre per a exposar la part pràctica.

Val, molt bonic, però quin és realment el propòsit de les xarxes de Petri, les Statecharts i els DEVS, us preguntareu? Ens serveixen per a "modelar" programes, en comptes d'haver-los de "picar". Mitjançant l'ATOM3, l'eina desenvolupada al MSDL, es dissenyen diagrames d'estats que defineixen les entrades, les sortides, els mètodes... TOT, d'un programa. Quan hem acabat, ATOM3 en genera el codi associat, en Java, C, C++, Python... pràcticament qualsevol llenguatge que vulguem, amb el plugin adequat. S'han realitzat estudis que diuen que el temps necessari per a modelar un programa pot arribar a ser fins a 10 vegades inferior al temps necessari per a picar-lo.

I què té a veure tot plegat amb el meu PFC, us preguntareu? Doncs els Statecharts són la base teòrica de la tesi que he de desenvolupar aquí, juntament amb un estudi genèric sobre la programació de robots. La part pràctica consistirà en la programació del robot del laboratori emprant Statecharts i Python com a llenguatge, i la comunicació amb el robot mitjançant Bluetooth. El robot del laboratori, desenganyeu-vos, no és cap meravella. És un prototip de robot aspiradora, d'aquests que els deixes rondant per la casa i ells solets van fent; és baix i xato, té la forma d'una aspirina gegant amb tres rodes i un munt de sensors i ports d'expansió. Potser li podria fabricar un cos de cartolina amb forma d'R2-D2!

Probablement algun dia m'endinsaré més en el tema dels Statecharts, de moment no tinc prou coneixement per a fer-ho. El què sí us puc dir és que he d'escriure la tesi obligatòriament en anglès... així que, a menys que La Salle hi tingui cap inconvenient, així és com entregaré la memòria del PFC. Uuuuffffff!!!

2008-01-25T19:54:00.001Z

Ja sé que us tinc una mica abandonats. Però és que la meva vida entre setmana no és massa trepidant, i no em dona peu a explicar-vos anècdotes, ni postejar fotos espectaculars. Diguéssim que em limito a anar a la universitat cada dia, assistir a classe dos cops per setmana, i treballar en les pràctiques setmanals que ens encomana el professor Vangheluwe la resta del temps.

Ahir, com a cosa excepcional i per a trencar la rutina, em va venir de gust anar de compres. Com que les rebaixes acaben aquest diumenge, em vaig dir a mi mateixa que havia d'aprofitar els darrers dies de gangues per a ampliar l'armari amb roba d'abric. I bé, el vespre va ser fructífer! :D

El cap de setmana es presenta igual d'avorrit que l a resta de la setmana, perquè tinc una pràctica xungui xungui per entregar dimarts. En canvi en Samuel se'n va a esquiar, i la parella de la Jess ve a casa per a endur-se la Mina d'una vegada! (és molt maca, però ja cansa trobar-me-la cada dia sobre el llit!).

He pensat que tornaré a anar al cine. Per cert, us he deixat una foto dels AMC Forum 22 sales, enooooooooooooorme!!! També us he deixat una foto de'n Samuel, del dia que va fer el sopar pels dos: salmó amb herbes i tomàquets al forn, amb patates aromàtiques bullides. Molt bo!

I, finalment, un video insubstancial en el què us ensenyo el laboratori de Modelatge, Simulació i Disseny, on em passo tots els dies.

2008-01-19T13:25:00.001Z

Són les 8:30 d'un dissabte, i aquí estic llevada i esmorzada, i amb el pijama enganxat al cos, després d'haver passat el divendres al llit, malalta. El meu company de laboratori, en Reehan, em va recomanar un medicament anomenat Benylin, i la veritat és que fa justícia a l'eslògan amb què el venen per la tele: "Take a Benylin day". No dic que estigui totalment curada, però sí a la recta final.

Els companys de pis han anat a Ottawa (per diferents motius) a passar el cap de setmana, i jo m'he quedat sola a casa amb la gata. He decidit que aniré al cine, per molt autista o depriment que sembli anar-hi sola.

Tinc un munt de deures pel dilluns, quin pal!! Com que el cap de setmana és llarg i teniu temps d'avorrir-vos, us aporto una forma d'avorriment més: un video de quasi 8 minuts de durada, on us ensenyo el meu recorregut diari des de casa fins a la universitat. Sou ben lliures de no veure'l sencer, o de no veure'l en absolut... ho entendré! :P

Està començant a nevar, així que sortiré de casa abans que empitjori!
Abraçades per a tots, us trobo a faltar!

2008-01-17T03:22:00.002Z

Bonsoir! Encara estic en procés d'adaptació i només m'han calgut dos dies per començar a incubar un catarro. Aquesta nit serà crucial, espero no aixecar-me fatal demà, odio estar malalta, sobretot lluny de casa i en territori comanxe.

Encara no ens han posat el maleït wi-fi a casa, i no em queda més remei que robar-li a la veïna (quan es pot). Dilluns vaig començar a assistir al curs COMP 763, Modelling and Simulation Based Design. El primer que he après són les Petri nets i els Statecharts, més endavant estudiarem també els DEVS (Discrete Event Systems). Pel moment us puc dir que no és massa complicat i vaig entenent, quan es compliqui ja veurem. Tinc classe dos dies a la setmana, i ens posen molts deures. Més endavant cada alumne haurà de realitzar un mini-projecte i exposar-lo a classe. A més he començat a treballar amb una eina desenvolupada al meu laboratori (el MSDL, Modelling and Simulation Design Lab) anomenada ATOM^3, i a aprendre Python. Tot plegat ho necessito com a base per realitzar el meu PFC, que encara no està definit del tot; quan ho estigui ja us en faré cinc cèntims.

Dilluns va nevar tot el dia i fou increïble. En ser una novetat per a mi, estava fascinada quan caminava cap a la universitat de bon matí; ho vaig trobar preciós, fins i tot divertit... ho vaig gaudir. Dimarts i avui en canvi ha fet un sol radiant, però també ha fet molt més fred, i aquest cap de setmana tindrem mínimes de -20º, què guai!! ¬_¬

Estic en procés d'editar un video on us ensenyo el meu recorregut diari des de casa fins a la universitat. Com que porta bastant de temps, de moment us haureu de conformar amb aquest altre video on us ensenyo com m'abrigo per a sortir de casa. Properament també, un video de la meva habitació i el meu apartament.

PD: Estic utilitzant un editor de video en versió de proves que he trobat per internet, per això posa aquesta marca a la cantonada inferior dreta. És una xufa d'editor, crec que em passaré al Adobe Premiere...

2008-01-14T02:47:00.003Z

Bonjour!! Ja porto dos dies a Montréal i han succeït tantes coses que em sembla que ha estat una setmana. A més tot ha succeït tan ràpid, que crec que encara no m'he fet a la idea de què realment sóc aquí. Com que us vull explicar tot el què he fet durant aquests dos dies us he d'avisar que aquest serà un post llarg, avorrit i pesat, però després d'aquest intentaré escriure poc i molt sovint, i no a l'inrevés.

Divendres 11 de Gener

Ens llevem a les 4:30, tanquem la maleta, ens plantem a l'aeroport a les 5:40, facturo, primer cafè del dia amb en Triki, la Núria, la mama, la iaia i la tieta :) Ens acomiadem just abans dels detectors de metalls... fins d'aquí a quatre mesos... sniifffff :´(

Arribem a London Heathrow terminal 1, agafem bus per a terminal 3, anem a Wireless Hotspot i ens connectem durant una hora. Envio mail a Professor Vangheluwe i escric post al blog. Anem a l'Starbucks, compro el segon cafè per a mi i unes galetes pel Triki. Llegeixo fins a l'hora d'embarcar.

L'avió d'Air Canada és una merda: és vell, les cadires estan trencades i no hi ha pantalla per cada seient. Anem mig buits, ens toca finestra dreta, assec a en Triki a la meva esquerra i el cordo. Ens posen "The nanny diaries" i "Jerry Maguire", però jo em passo el viatge llegint, escoltan l'iPod i sobant. L'hostessa es fa amiga de'n Triki, li regala unes galetes a mig vol perquè s'està portant molt bé.

Arribem a Montréal a les 16:30 locals, plou i és fosc. Estem a 5 graus, gloria pura! La maleta triga a sortir, mentre espero em fixo en cóm vesteix la gent: sandàlies, samarretes de màniga curta, bermudes... es pensen que han vingut al Carib?? Agafo taxi fins a casa, em claven 43$ (més propina, què pesats amb el coi de propines joer!!). Moment depriment en arribar al meu carrer: sense llum, sense gent, amb pluja, sense paraigua... pujant 27 kilos a un segon pis d'una escala exterior.

Els companys m'esperen a casa: Jess la canadenca i Samuel l'austríac. Super macos els dos, especialment en Samuel, que s'ofereix a acompanyar-me de passeig al dia següent. Xerrem una estona al menjador, desfaig la maleta, instal·lo la Barcelona en miniatura i la resta d'artefactes a l'escriptori. Veiem la tele una estona, piro a sobar quan en Samuel marxa de festa, em fa prometre que la nit següent l'acompanyaré.

Dissabte 12 de gener

Dormo moltes hores i m'aixeco descansada. En Samuel em "convida" a esmorzar. Sortim a passejar, ben abrigats tot i que fa un temps excepcional per a Montréal al gener: tan sols 5º. Caminem fins al campus de la universitat McGill: 20 minuts des de casa, passant pel parc Jeanne-Mance, el gimnàs, l'estadi de rugby, el ghetto de McGill...

Continuem caminant en direcció al riu, passem pel downtown on estan la gent i les botigues, seguim fins a la vella Montréal, fins al port i el mercat de Bonsecours. Comencem a pujar, parem a dinar al lloc més cutre de Chinatown. En Samuel i jo ens anem coneixent, em parla de la seva xicota, de la seva ciutat natal, de Viena (on està estudiant arquitectura), m'explica que és monitor d'esquí i snowboard...

En Samuel va al museu d'art contemporani amb uns amics mentre jo vaig de compres. Camino fins a Ste-Catherine, el carrer més comercial. Fotografio el restaurant Le Parchemin (em porta molt bons records) i entro al centre Eaton, 5 plantes de botigues que no te les acabes. Compro un abric Columbia que és la bomba i unes botes d'exploració antàrtica, tot plegat per només 135€! Em disposo a tornar a casa.

En sortir d'Eaton em trobo amb Nickel's, també el fotografio (també em porta molt bons records). Inevitablement acabo a HMV, senyor que algú em lligui les mans, aquí tindré problemes! M'enduc el DVD Look alive d' Incubus i el pack complert de la sèrie Firefly (és que era una ganga, ho havia de fer!). Desfaig el camí fins a casa, allà hi ha la Jess, parlem una bona estona al menjador fins que decideix que ens farà el sopar, i l'acompanyo a comprar.

El carrer paral·lel al nostre és St-Laurent, possiblement el més guai de tot Montréal; la Jess em fa una ràpida introducció a tots els seus locals: restaurants d'arreu del món (hindús, tibetans, japonesos, xinesos, àrabs, italians, i un llarg etc.), botigues de menjar, de roba i de música, cafeteries, fleques, dépanneurs (súpers 24h)... Resulta que la tia és una amant del vi, i compra una bona ampolla de vi blanc pel sopar.

En Samuel arriba a casa just a temps per a sopar tots plegats. Prenem uns Baileys, sopem espagueti amb crema de llet, gambes i peix, i ens polim l'ampolla de vi. Parlem de tantes coses que ja ni me'n recordo (a més perquè el vi m'havia pujat ja). En Samuel i jo ens posem a veure una peli d'animació japonesa que a la Jess li encanta: Tekkonkinkreet. No ens adormim de miracle, és espesa i infumable. Quan acaba la peli vull anar a sobar però en Samuel em recorda que li vaig prometre que l'acompanyaria a una festa del MBA de McGill.

Vaia rasca neng, caminem 15 minuts fins al Benelux. A petar de gent, festa d'estudiants d'intercanvi, n'hi ha de totes les nacionalitats possibles, però jo sóc l'única espanyola (val, digueu-li catalana si us agrada més). La que més m'impressiona és Monica, una noia de Nova Zelanda... brutaaaaaal!! En Samuel m'arrossega a un altre club, juntament amb un indi, una australiana, una canadenca i un holandès; per a què us imagineu el nivell del local, posaven Britney Spears. A les 3 tanquen a tot arreu, així que marxem cap a casa... quina rascaaaaaaa! En entrar a la meva habitació em trobo la Mina, la gata que li està cuidant la Jess a una amiga de Boston, sobre el meu llit. La xuxo durant 10 minuts, li faig fotos amb en Triki i a clapar.

Diumenge 13 de gener

La Jess ens ha convidat a unir-nos a ella i una amiga seva per a fer un brunch (breakfast-lunch), sortim de casa a les 10:20. La Jess ens torna a fer la guia de locals de St-Laurent en direcció nord. Ens porta a una botiga de bagels molt popular, i tot seguit a Toi, moi et café. Demanem un barrenyo de cafè amb llet mentre esperem la seva amiga (almenys hi havia 250ml mínim).

Arriba la Marina i demanem l'esmorzar. Per a mi un Parisiène: dos ous passats per aigua, fruita, baguette... i més coses. En acabar, en Samuel i jo anem al super i comprem menjar, tot molt sa; decidim que cadascú cuinarà una nit a la setmana per a tots, em toca començar aquest dimarts i crec que faré truita de patates.

En tornar a casa posem Jack Johnson al menjador, li robem wifi a la veïna de baix fins que ens instal·lin els nostre propi, escrivim mails i blogs i skypegem. Em faig un programa per a dur un control de les meves despeses. Truco al Professor Vangheluwe, quedem dilluns a les 10:30 al seu despatx, i m'explicarà tot l'embull.

En Samuel i jo veiem Mystic river, què xunga! Ens tornem a posar en mode antisocial als nostres respectius PCs, i així acaba el cap de setmana... Fins la propera!

Més fotos aquí.

2008-01-11T10:08:00.001Z

Totes les grans aventures comencen a London. Concretament, a London Heathrow.

Vaig passar dos dies i una nit a la terminal 3 de London Heathrow al juliol de 2006, abans d'agafar un avió per anar a Illinois passar les vacances d'estiu. A la terminal 3 de London Heathrow vaig conèixer a Rick McCallum, productor de la nova trilogia d'Star Wars.

Vam esmorzar a l'Starbucks Coffee de la terminal 4 de London Heathrow mentre esperàvem la sortida del nostre avió cap a Tokyo, a l'abril del 2007.

Vam aterrar a la terminal 1 de London Heathrow quan vam venir per la convenció d'Star Wars Celebration Europe, al juliol del 2007.

Ara estem connectats, en Triki i jo, al Wireless Hotspot de la terminal 3 de London Heathrow, esperant que passin les 4 hores que queden fins que surti el nostre vol a Montréal.

Us penjaria una foto, però en Triki no sembla gaire disposat a fer-me-la. S'ha emprenyat perquè no li he volgut comprar galetes. Si comença així d'antipàtic no sé com acabarem els nostres 7 mesos de convivència.

2008-01-10T22:46:00.001Z

En Triki i jo ja estem preparats per marxar. La seva agenda és més apretada i ha de tornar per Setmana Santa, donat que té previst un viatje a Amsterdam. A mi no em tornareu a veure fins a l'abril...

La maleta va bastant petada, amb en Triki i amb mi viatgen:

- La sargantana de colors de la Nhan, li he posat de nom "Gartija" (La Gartija xD)

- Uns pals de menjar japonès de l'Emili

- Uns altres pals de menjar japonès i un braçalet de'n Tarsa

- Super Pocoyó i Pato, els corresponsals a Montréal de la Paty

- Edició exclusiva (Limited to one copy worldwide) de "Kacktus Presents 12 Songs To Fly". M'agrada molt Xavi! Si me'l copio a l'iPod és pirateria?? ;)

- Una Barcelona en miniatura perquè no m'enyori, de Sandra, Nadia i Albert

- El chupa-chup del Chep (chupa-chep) :P

- Un clauer d'un ninot amb el crani obert xD de part de la Sil

- Un dibuix de la Miriam, que va recuperar l'artista que amaga dins

- Un imant d'una galeta Chiquilin... del Xikilin!

- Edició "Director's Cut by Eoder" d'El Silmaríl·lion, de'n Joe i la Carol, amb una dedicatòria molt maca :)

- El gorro polar més collonut que us pugueu imaginar, meravellós regal de Baya

- L'X-Wing de paper del mestre de la papiroflèxia, en Javi! :D

- El cub de Rubik personalitzat de'n Dave

- Un parell de mitjons d'esquiar de l'Uri (sí, ets el meu cuiner favorit!)

- El clauer trencat d'una Vespa vermella, amb molt de caxondeo de part de l'Erika

- El braçalet de Livestrong de'n Gabi, que el duc posat

El clauer de'n Pencil manufacturat per Makanas i la Cinesita pròdiga del Sergio s'han de quedar a terra, per motius de salut.

A reveure!

pd: En Triki, per cert, ve per cortesia de l'Aru... què serà de l'un sense l'altre durant tot aquest temps! :)

2008-01-07T16:36:00.001Z

Queden 4 dies, tan sols 4 dies!!

Tinc una barreja de nervis i enyorança... ho sé, encara no he marxat i ja m'enyoro. Però és que sóc una persona que necessita repartir abraçades de tant en tant i, com comprendreu, abans que pugui repartir abraçades pel meu entorn a Montréal necessitaré agafar-li confiança a la gent. O bé em faig membre del moviment de FREE HUGS i em planto enmig d'un parc amb les N-mil capes de roba, a repartir "abraçades gratis" als qui les vulguin.

Avui volia compartir amb els meus seguidors una cosa que he vist fa uns minuts i que m'ha fet molta il·lusió: http://moncs.cs.mcgill.ca/MSDL/10_people.html
Si gireu la rodeta cap abaix fins a on diu "Visitors", hi trobareu el meu nom!! :D

Modelling, simulation and synthesis of modern computer games. Sona de conya, no?? I això que encara no tinc gaire clar en què consistirà el meu PFC...

2007-12-31T13:11:00.001Z

Aquesta ha estat la primera foto que he trobat en cercar Montréal per imatges a Google.

No us sembla preciós? I a més és una bona senyal, la prova de què en algun moment de l'any Montréal es veu així de bonic... espero que cap a l'abril!!

El meu arsenal de roba adequada pel fred creix per moments: la meva tieta em cedirà un abric polar i m'ha regalat uns Long Johns (un conjunt de roba interior tèrmica llarga) i uns mitjons d'esquiar.

Aquesta "nitvella" serà en família i en petit comitè, ma germana, en Serginho i jo, fent una fondue de carn, acompanyats de la meva coctelera, la PS2 amb Singstar i Els Colons de Catan.

Fins l'any que ve!

2007-12-27T10:42:00.001Z

El dia 11 de gener comença la meva aventura a l'altra banda de l'Atlàntic. Queden menys de 15 dies!! Quins nervis!

Darrerament no em puc concentrar en res més, tinc el cap posat les 24 hores del dia en marxar a Canada. I això que la perspectiva no és encoratjadora; quan arribi a Montréal les temperatues poden oscil·lar entre els -20 i els -40 graus.

Evidentment que el primer que faré en arribar serà anar a comprar-me un bon abric. De moment no puc adelantar gaire més informació als meus seguidors, simplement dir-vos que ja sé on viuré. Podeu cercar el meu igloo a Google Maps o Google Earth si us fa il·lusió: 4079 Rue Clark, Montréal. Sembla que està a prop de la Universitat McGill, que és on hauré d'anar cada dia per a treballar en el meu PFC... però amb els carrers coberts de neu les distàncies són relatives!

Ara que he aconseguit acabar el disseny del blog i sentir-me'n orgullosa, l'inauguro oficialment i prometo intentar escriure amb frecuència per a mantenir informats a aquells als qui us interessi sobre les meves vivències en condicions extremes.

Els vostres comentaris seran benvinguts, i les visites molt més! :)

2007-09-13T22:24:00.001+01:00

<<In a hole in the ground there lived a hobbit>>
Després d'estar molta estona pensant en una manera impactant de començar el meu bloc, m'he adonat de què, per molts dies que m'hi passés, no trobaria una frase prou eloqüent, original ni atractiva, donat que els grans començaments ja estan escrits.

Per això he decidit plagiar-me d'un dels començaments més cèlebres de la història de la humanitat. Així queda inaugurat el meu bloc... perquè sí, tard o d'hora havia de fer el meu propi bloc, i sabia des de molt abans de fer-lo que aquest hauria de ser el seu nom: La Parra de Pchi.

Bé, pensant-t-'ho bé, potser sí que se m'acut un bon començament:
<<Aquell 22 d'octubre, 15 minuts després que sa germana, la Silvia va sortir i, tot somrient, digué "HOLA MÓN!">>
Benvinguts a bord!!